Dra. Francesca Figueras Siñol

Per la primera pregunta, una petita presentació.

Molt bé doncs jo soc Francesca Figueres. Soc professora titular de la Universitat de Barcelona. Vaig acabar la meva carrera l'any 1981, ja fa molt. Després, vaig doctorar-me el 86, ja estudiant el moviment de les estrelles de l'entorn solar i anant a buscar una miqueta com es mou el disc de la nostra galàxia. En aquell moment, encara no coneixíem la distància a les estrelles, les coses han evolucionat moltíssim des d’aleshores! Jo vaig poder col·laborar amb el projecte Hipparcos de l'Agència Europea de l'Espai des dels anys 85-86. Allà, el nostre equip i els nostres col·laboradors ens vam proposar el repte de, d'alguna manera, buscar la distància de les estrelles, el moviment de les estrelles a partir d'un satèl·lit que l'Agència Europea de l'Espai havia creat. Des d’aleshores, hem col·laborat conjuntament amb 500 científics de tot Europa. Hem elaborat un satèl·lit que està mirant 2.000 milions d'estrelles, mesurant la distància a la qual estan. D'aquesta manera, obtenim una primera imatge tridimensional de tot el nostre entorn: és com tenir el Google Maps de la galàxia. Però no només això, també veiem com es mou cadascuna d'aquestes estrelles. Per què volem veure com es mou tot? Doncs perquè, sabent com s'està movent ara, com s'ha format i la química que les ha muntat, coneixes d'alguna manera tota la seva trajectòria enrere en el temps i pots entendre la galàxia, que és el nostre laboratori cosmològic.

Aquí estem en una ciència que en aquests moments està tremendament a l'avantguarda, tant a nivell tecnològic com en recerca, perquè comprèn molts camps. L'astronomia en aquest camp, no només agafa la física estel·lar i la cosmologia, sinó que agafa totes les lleis fonamentals de la física, perquè aquí és on ens posem el repte de com és l’Univers, com s'ha creat, partícules elementals, matèria fosca, energia fosca, forats negres… tot el muntatge.

Això es compagina amb el que és la docència com a professora. Jo em sento contenta perquè d'alguna manera sé que puc arribar més als estudiants que quan era jove, però la docència és una cosa que l'he tinguda sempre present en molts moments. La deixes més “de banda” perquè tens tota la recerca, en altres moments hi pots dedicar més temps, però jo crec que és un gran plaer poder treballar al costat vostre, és a dir, poder treballar al costat d'estudiants que en aquell moment s'estan formant i que després de deu anys els veus tremendament molt més potents que tu mateixa. Això és un plaer personal. Si alguna vegada ho podeu viure, és un moment molt, molt àlgid de la teva carrera el veure que d'alguna manera la gent que has format arriba a tenir una gran capacitat.

I això també es compagina, evidentment, amb la gestió. Em va tocar fer tasques de gestió com ens toca a tots, a vegades potser massa, però vaig ser la primera dona presidenta de la Societat Espanyola d’Astronomia [SEA]. Perquè? Perquè era el moment. Ara és el moment de moltes coses: del feminisme i del ‘sí és sí’ i de la llei trans; hi ha moments en què són les coses. Només havíem tingut presidents a la societat [SEA]. Aquest no és un mèrit només meu, sinó de totes les dones que vàrem estar en aquell moment lluitant des de l'any Internacional de l'Astronomia, lluitant i lluitant. I al final et diuen “perquè no t’hi poses tu?”; doncs bé, ja m'hi poso, si és que realment em recolzeu. Per tant, no és un mèrit mai personal. Aquestes coses no les entenc així.

Què et va motivar al principi de tot a entrar en ciència? T’apassionava el cel nocturn?

Si a mi em va motivar alguna cosa, no és que veiés un cel fantàstic. Visc a Molins de Rei, al Baix Llobregat, on no hi ha un cel fantàstic, i tampoc vaig tenir l’oportunitat de fer grans desplaçaments fins als Pirineus. Si alguna cosa em va motivar era que se'm donaven bé les matemàtiques i que m'il·lusionaven. A les matemàtiques i la física els hi trobava un suc que no trobava a les lletres, perquè en aquell moment no el vaig saber trobar, no perquè no el tinguin. Ha estat quan m'he fet gran, quan he llegit un poema de Lorca que parla sobre la Via Làctia, que sí que m'han pogut fascinar.

En aquell moment les matemàtiques em venien bé, la física m'agradava i sobretot la capacitat d'un argument raonat. I també, quan jo em vaig decantar cap a astronomia, m'agradava el fet de poder desenvolupar un model, però a la vegada tenir algun paràmetre que t'ajudi a anar refinant aquest model, estar a cavall entre l'observació i la modelització. I la meva línia de recerca té aquest avantatge.

Quan eres estudiant, quin era més o menys el percentatge d'homes i dones a la carrera?

Jo he de dir que en aquell moment no ho vaig viure com un drama. Érem poquetes, però jo a por todas. Hi ha alguna coseta que vas veient amb el temps, que no és que t’intimidi, però sí que et sorprèn. Intimidacions... també és ben cert que alguna vegada em vaig donar algun “susto” aquí a la facultat. Són tonteries, però jo tenia 18 anys i anava a Rosa Sensat a fer cursos per educació de la ciència i vaig entrar a la facultat i un tio em va seguir i se’m va posar al lavabo… vaig sortir de pressa! No va passar absolutament res, però jo això a una noia de 19 i 20 anys espanta i espanta amb tot el dret. Però, per sort, no vaig tenir una situació difícil ni molt menys. No vol dir que altres la tinguin o no l’hagin tingut i, evidentment, això està present a tot arreu.

En la facultat, com a companys, sempre que hi ha una cosa que intimida, això és el meu punt de vista, i és que, jo crec que encara ara, quan estàs en una reunió com a colla i tots són homes i només ets tu, no passa res, però d'alguna manera hi ha un segon factor que fa que hagis de fer un ‘sobre-valor’. És a dir, que el fet que hi hagi un entorn on hi hagi una diversitat de gènere radia riquesa en el sentit de sentir-te una mica més participatiu i igualitari. Jo crec que el sobreesforç s’ha de fer encara. Quan tu ets presidenta i veus que tot són homes i quan et tenen una certa deferència perquè ets dona, fa un cert repelús. En altres moments penses ‘ostres!, doncs sembla que m’evitin’. Poden haver-hi coses d'aquestes. Però penso que les coses estan canviant. Realment sé que les coses estan canviant i quan veig la llei del ‘sí és sí’, quan veig la llei trans —que me l’he llegida tota, de fet-, sé que les coses estan canviant. I crec que a tot arreu. Que és molt més lent del que hauríem d'esperar? Et diré que sí. Que en l'Institut de Ciències del Cosmos el nombre de dones està percentualment baixant significativament? Això és un drama que és temporal. Espero que ho sigui. Però aquí s'han d'analitzar a fons les coses, buscar la raó per la qual algunes noies no tenen ganes de passar per un cert “calvari”, que és el que pot representar el fer una carrera doctoral quan tens criatures petites. I aquest sobreesforç alguns homes l’assumeixen, però no tots. O sigui que aquí el que ha de canviar també és l’altre banda, ho tinc claríssim. Nosaltres estem conscienciades, però a l’altra banda hi ha gent que no.

Vas tenir alguna científica de l'àmbit com a referent quan eres més jove?

Els referents que jo vaig tenir en el meu camp de recerca eren estrangers, franceses sobretot. No vaig saber veure com a referent, per exemple, la meva pròpia professora d'anàlisi. Jo veia la doctora [Maria Assumpció] Català en aquell moment com una senyora gran que m'explicava un anàlisi matemàtic. Després he llegit els seus diaris, però no vaig veure en aquell moment que ella havia estat pionera a l'hora de portar tot un equip d'investigació. Són errors que subtilment van canviant.

La doctora Català, per exemple, havia estat la primera dona professora d’universitat en astronomia a Espanya l'any 74 i va ser mestra meva. I veure que, després, fins als anys 2000, no va veure els primers reconeixements… Em va fer molt d'orgull que rebés la Creu Sant Jordi, la va aconseguir abans que es morís d'un atac de cor. Però sí, és pionera, i ara té un cert reconeixement que no va tenir en aquell moment. També era realment mestra, imagina't les seves dificultats als anys 50. Quan anàvem a queixar-nos deia “has de veure si gaudeixes amb la teva feina”. I és clar, sentir això d'una professora gran que, d'alguna manera, ha passat moments molt més difícils té la seva contribució.

Al llarg de la teva carrera, com has vist que ha anat canviant la facultat en termes d'organitzacions i grups feministes?

No ho conec gaire. Conec la Comissió d'Igualtat, alguns moments àlgids, com quan vam posar un nom de cada dona científica a les aules, quan vam fer la vaga del 8 de març —que va ser bonica malgrat eren poquetes—... També he vist ara que hi ha diferents grups feministes que són molt més ‘transgèneres’ [transinclusius], és un tema que he d’aprendre. En el grup de feministes del meu poble, la gent jove m'ajuda a mantenir-me en línia perquè penso que hi ha coses que les has d'anar aprenent. Jo no ho he seguit prou, però em pica molt la curiositat saber com continua tot això, perquè penso que és un altre pas.

Com han anat canviant les coses? Han anat canviant malgrat jo diria que el percentatge de dones no ha canviat gaire: estem en un 30% d’estudiants. Potser sí que ara veus que alguna estudiant pregunta més, però també m'ha passat al revés. O sigui, ells acostumen d'alguna manera a ser més valents a l'hora de fer preguntes i a atrevir-se a presentar en públic. I si n’hi ha només una que pregunta descaradament, encara que la pregunta sigui no totalment pertinent o no adequada... Jo crec que encara tenim un handicap aquí, o sigui, encara ens falta terreny per sentir-nos prou desenfadades. Veus que a vegades intervenen més ells que no pas elles i canviar aquest tarannà a classe no és obvi, malgrat tu hi estàs de model. O sigui, en el moment en que tu no siguis allà, encara li pot costar més a aquella persona. És a dir, encara hi ha una faceta que no hem vençut des del punt de vista educatiu.

Ara que has mencionat el percentatge de noies estudiants, a altres professores hem preguntat el percentatge de dones en els departaments on es troben i són bastant baixos. Com són al teu departament?

Aquí estem a l’11%. A l'Institut de Ciències del Cosmos, contant només la plantilla fixa, som el 12%. L’altre dia va sortir un 18-19%, comptant també les dones administratives i les post-docs. Però que aquest percentatge de dones post-doc estigui baixant, com ja he mencionat, per mi és més alarmant. Perquè aquí hi ha una raó social que s'ha d'investigar en profunditat. I sembla que en aquest àmbit hi ha moltes més dones però d'alguna manera ara tampoc és tan alt. I sort tindrem en les properes places si les guanyen tres professores que porten molt de temps demanant una plaça fixa.

Per tu és difícil que, com a dona, la societat suposi que has d'estar involucrada en temes feministes quan també tens una carrera que requereix molt de temps?

Jo diria que feminista se n’és perquè ho portes a la pell, tant si ho exercites com si no. Si se sap ser feminista o no, també és un altre tema, perquè a vegades jo puc ser feminista en una cosa però també tinc els meus propis errors. No gasta hores ser feminista, el que gasta hores són totes les lleis que a vegades ens forcen. És a dir, el 40% de qualsevol tribunal ha d'estar format per dones i només en són l’11% al departament. Per tant, és obvi que ens toca molt més. I aquí és on hi ha d’haver un sobreesforç que pots fer o no. Això és una cosa que s’ha de balancejar personalment, igual que balancegem, com a dones, si tenim criatures o no. He de dir que amb la criança de les criatures, sens dubte, moltes dones han portat una càrrega addicional que encara es podria alleugerir.

En aquest sentit, sobre el tema de la conciliació familiar, la universitat ho ha facilitat?

Conceptualment no hi ha hagut mai cap problema directe. Jo he tingut la sort de gairebé no tenir aquest conflicte. Si arribo a casa tard un dia, hi ha algú aquella tarda per atendre l’entorn familiar. Si la universitat ha canviat…? Hauria de canviar. Però és molt lent i molt difícil encara veure noies que estan en la punta de la seva carrera, en el moment d'haver de demostrar, i a la vegada tenir una criatura, i a la vegada el COVID… Ja pots tenir conciliació, però és clar, has de fer unes oposicions i el teu rendiment és tal durant un temps. A mi em costa encara pensar que a nivell legal sí que ens diuen “miri vostè, per cada fill que té, és un any més que té per sol·licitar aquestes beques, és un any més que té per fer ‘no sé què’”. Però aquestes mesures no són totes les que, d'alguna manera, ajuden. És tota la societat que hauria d'entendre que en el moment en què hi ha una maternitat es tergiversen moltes coses. A part, aquesta maternitat jo haig de treballar-la molt més. Poden passar moltes coses en dos anys i jo entenc el voler ‘disfrutar-ho’ i ho respecto. Però hauria de canviar molt la societat perquè aquesta voluntat de fer-ho no impliqui altres conseqüències a llarg termini. Aquest és un tema que no està del tot, del tot equilibrat.

I de què estàs més orgullosa de la teva feina o del que has aconseguit?

Són moltes coses. Em puc sentir molt orgullosa de la gent que he format, de les nou tesis doctorals que he dirigit, de la docència que he pogut fer i també del clima de companyonia, de quan vaig ser presidenta i dels companys que he tingut; tot això a nivell professional. Jo crec que en general es transmet molt, és la sort de la universitat, és un lloc de transmissió. El que vosaltres feu ja ho transmeteu als estudiants de secundària quan aneu fent xerrades i aquests ho mostren en un altre lloc. És una de les coses que a mi m'agradaria en un moment determinat fer: aquesta cadena ben feta, que els de batxillerat no vegin a una senyora sènior que està allà, sinó que vegin una noia d’universitat que està podent amb tot.

Tenies alguns objectius en començar a estudiar? Potser no a l'iniciar el grau, però potser quan vas decidir dedicar-te a l'astronomia?

Les coses a vegades venen donades d'una manera molt natural. Algú confia en tu i et diu “vols venir a fer la tesi amb mi?”. En aquest moment, és aquest l'objectiu. Et vas trobant amb coses i llavors els teus valors ajuden d'alguna manera a que aquelles coses arribin a bon port. Els teus valors, la teva capacitat d'esforç i qui t'acompanya en el viatge. Crec que d'alguna manera és la suma de les tres coses. Fins i tot quan acabes una tesi doctoral, és un moment àlgic i vols seguir lluitant per tenir una carrera en aquesta línia. Per què ho aconsegueixes? Perquè tu lluites, perquè hi ha un entorn favorable —que no sempre ho és—, perquè davant de les adversitats has tingut un recolzament i perquè d'alguna manera has tingut la constància i la il·lusió de tirar endavant. Vull dir, a vegades ho penso, és tenir la capacitat i posar-te com a quimera allò que sàpigues que més o menys podràs arribar a fer. Posar-te un objectiu on no pots arribar... doncs t’hi pots estrellar però no per això seràs pitjor. Això és una cosa que també ens costa a vegades de lligar. Si les coses no encaixen, hem d’aprendre a treure’ns les culpes de sobre. La formació que has fet dins de la universitat, et servirà: la capacitat de síntesi i la capacitat de raonament, la capacitat d'abordar el problema i resoldre’l. Acabes sent algú que realment té la capacitat de donar i oferir alguna cosa al sistema, que realment és potent d'acord amb la seva capacitat.

Com definiries la carrera científica a la universitat? Diries que és dura, molt competitiva?

Requereix molta dedicació. Requereix esforç. Requereix hores. Requereix capacitat. Aporta molt. La competència a vegades pot ser traïdora, hi ha hagut casos difícils. La meva carrera científica és una carrera realment entusiasmant, és una carrera a la qual tens el privilegi d'accedir-hi i, malgrat això, és una carrera que té entrebancs. Però jo diria que la gent del carrer també té molts entrebancs quan està en els seus llocs de treball.

Ens podries parlar una mica sobre com va ser l'experiència de ser vicedirectora de l'Institut de Ciències del Cosmos?

Primer val a dir que la direcció és molt més dura que la vicedirecció. En aquest cas, era més un suport molt clar. La vicedirectora té un paper més diluït dins el que és la direcció de tot el muntatge, no és un pas gaire significatiu per les dones com ho seria una directora. Tampoc no vaig transformar l'ICCUB ni molt menys però reconec que les coses es formen amb una peça de cadascuna i jo vaig posar-hi la meva.

Com has compaginat la teva carrera científica, la docència, ser la vicedirectora de l'ICCUB o presidenta de la SEA i la teva vida personal?

No ho sé. Es porta. I és una llàstima, perquè a vegades l’arbre no et deixa veure el bosc, però d'això també se n'aprèn, potser jo ho he après una mica tard. I compaginar-ho tot comporta que hi hagi aquests moments que son més àlgics i altres de deixar-se arrossegar per la gestió, és una llàstima com a científic. Nosaltres ja tenim el 50% de docència establert a la Universitat i llavors ens repartim l’altre feina. I jo sí que tinc molt clar que un universitari té una càrrega de docència que no té el professional que està dins del CSIC i que això representa que ens ha d’agradar fer la docència i que s’ha de fer un sobreesforç que pot passar factura. Aprendre l'equilibri d'aquestes coses no és fàcil, amb la meva edat encara vaig aprenent com l'haig de portar, perquè evidentment no tinc creada la pauta.

Quin missatge donaries a les dones que ara comencen la seva carrera científica?

Donar missatges pot ser dolent. Puc donar consells però que cadascú faci el que pugui, com ja deia. Jo et diria que les coses sense esforç no surten i que si una cosa t'agrada, posa-hi les banyes i que sàpigues si hi pots arribar, prova-ho durant un temps i, si no, doncs la vida dona per molt. Jo crec que cadascú tria d'acord amb el que va veient.

I alguna cosa que diries al teu “jo” passat?

És que si tornés a començar, potser ho faria tot exactament igual, perquè és que depèn tant de com et modela l'entorn, de com vas veient el dia a dia, el que ‘disfrutes’ i el que no. Si hagués de dir alguna cosa és… “ostia, ‘disfruta-ho’”. Però sí que algunes coses les hagués pogut fer millor.

Com compares la oportunitat que es dona a altres països i aquí (a Espanya o a Catalunya) a les dones en el món de l'astronomia?

Jo crec que en el món de l'astronomia les dones no estem enrere. En aquest moment, jo crec que l'esforç que hem pres com a societat, la joventut i també la dinàmica que té la nostra societat, són envejables des d’altres punts de vista. Per tant, no ens quedem enrere i més aviat encara diria que altres societats, fins i tot nòrdiques, tenen la seva feina per aconseguir la representació de dones que tenim nosaltres. També simplement a nivell d'astronomia, a nivell de la recerca i dels grans telescopis, Espanya està al número set d’astronomia mundial. No podem dir-ho per a totes les disciplines, però l'astronomia espanyola està en un bon moment. Però per què hi ha aquest costum de pensar que nosaltres, com a país, —per què aquest descrèdit de pensar que— no estem en un nivell bo?

Ens hem fixat que els lavabos de la part de Física de l’edifici vell de la facultat són unisex. Va ser una decisió premeditada o és que es van construir quan el percentatge de dones era molt baix?

És que abans, planta 6 era el lavabo d'homes i planta 7 el de dones. Si vas a la planta 6 encara hi ha els urinaris dels homes, que els han posat en uns vidres perquè ara sigui també per tots. Es va decidir que serien unisex. Però abans tu podies anar a la 7, la 5 o la 3 i ells anaven a la 2, la 4 o la 6. Que per què es va fer el canvi? Doncs no ho sé. A mi és que em posa negre quan vas per l'autopista i pagues en una benzinera i hi ha aquelles cues en els de noies que no s'acaben mai i els senyors estan allà. Jo em poso al lavabo dels senyors. Aquí no va haver-hi ni aquest debat, va ser una cosa del més normal que tots passessin a ser unisex, perquè per quin motiu la gent hauria d’anar canviant de planta per anar al lavabo?