Dra. Assumpta Parreño García

Et podries presentar, pels nostres lectors?

Soc professora i investigadora de la Facultat de Física de la UB. Formo part de l'Institut de Ciències del Cosmos i ja fa uns anys que amb el Xavier Luri portem la direcció. Ell segueix sent director i jo soc la codirectora de l'Institut. També porto la comissió d'equitat, la “Diversity, Equity and Inclusion Comission” de l'Institut. De fet, vam formar nosaltres aquesta comissió – i hem fet prou coses, crec, i més que farem–. També porto la Comissió Acadèmica del Doctorat de Física, des de fa un any i poc. Porto massa cosa i això em treu molt de temps de cara a la recerca.

I a nivell de recerca? Jo faig física nuclear, però més aviat una física nuclear que estaria a la interfície amb la física de partícules, és a dir, física hadrònica. Vaig començar a fer recerca de la mà de l'Àngels Ramos, qui em va dirigir la tesi. Vaig ser la seva primera estudiant, ens portem només set anys.

En aquell moment, jo feia més física nuclear. Vaig fer la tesi sobre la desintegració d'hipernuclis, un tema que ella va portar del Canadà, de Vancouver, on va fer el postdoc. Llavors jo treballava amb nuclis estranys que es desintegraven feblement, els estudiàvem i fèiem models per descriure tot això. I bé, després, a poc a poc, he anat derivant més i més a una recerca més propera a la física hadrònica, però sempre en connexió amb processos nuclear. Fa bastants anys que estic en aquesta casa.

Què et va motivar per fer física?

Jo soc una persona de ciència, sempre ho he estat. Des de ben petita m'agradaven les ‘mates’ i la física, encara que de fet, jo de molt jove volia ser astronauta, molt graciós. El que passa és que la meva família era una família bastant humil i no tenien els recursos, abans [enginyeria aeronàutica] només es feia a Madrid i no podien enviar-me allà.

Llavors vaig pensar en fer física o mates. A la carrera de mates jo no li veia molt de futur, de cara a les sortides laborals. Era una altra època, no és com ara. Vaig pensar que la física tenia més sortides, i total, a la física el 90% són ‘mates’, és a dir, que tot bé.

Ho tenia molt clar des de molt petita que m'agradaven els números, m'agradava la lògica, m'agradava tot el que es podia derivar i entendre sense ambigüitats. I llavors, quan s'entenia, les implicacions eren clares. I no em suposava cap esforç. Per tant, veia clar que havia d'anar per aquí. Hi ha molta gent que respon [a aquesta pregunta] dient: “per la curiositat, per saber les coses, etc.”. Jo crec que soc una persona curiosa, però no molt més curiosa que la majoria de la gent.

I la carrera va acabar sent el que t’esperaves?

És clar, però és cert que al principi un sempre idealitza molt tot, i al final hi ha coses que són diferents a com les pensaves.

El primer, és que jo no sabia ben bé com estudiar a la carrera, cosa que crec que passa a la majoria dels estudiants que entren a la facultat. I això malgrat que vaig tenir durant els anys de batxillerat un professor de matemàtiques i física que era absolutament genial, que em va preparar molt bé i que em va motivar per fer aquesta carrera. Quan vaig entrar aquí, bé, jo evidentment venia de notes excel·lents, com la majoria de vosaltres, i el primer que et trobes a primer és un clatellot brutal, i és clar, això no era el que m’esperava.

També és que eren classes de cent i pico persones – a més, només amb un 10% de dones – i venia el professor, s’estava allà, feia la classe, se n’anava i hi havia poca interacció. Heu de pensar que era molt diferent a com és el grau ara, on hi ha més interacció. Si ara penseu que n’hi ha poca... imagineu-vos en la meva època.

Sí que és veritat que vaig veure que els continguts sí que quadraven amb el que m’esperava, però la manera d’experimentar tot allò em resultava una mica seca, bastant àrdua. Llavors, la solució era crear grups de treball amb els estudiants per poder interactuar i poder discutir. Molt de tant en tant, un parell de cops al curs, pujàvem a veure el professor perquè ens il·luminés. Però sí que és veritat que al principi va costar. Així i tot, eren cinc anys de carrera, i quan un avançava i arribava a l’especialitat, la relació amb els professors es feia molt més propera, amb classes més reduïdes. Va ser durant els dos darrers anys que vaig saber el que realment volia fer.

En aquella època la carrera era molt diferent. No hi havia treballs de final de grau, per exemple, encara que hi havia una cosa que s'anomenava el Diploma d’Estudis Avançats, però era després de la llicenciatura. El màxim al que podíem aspirar els estudiants era a parlar amb algun professor i proposar-li fer algun càlcul per familiaritzar-nos amb algun tema de recerca, però no hi havia tantes oportunitats, ni tantes pràctiques, com hi ha ara.

Llavors era en aquest Diploma on primer veies res més pràctic?

Sí, el Diploma era com un títol més, com un equivalent al màster, però no obstant això no era tant seriós com el màster d’ara, per dir-ho d'alguna manera. Ara els màsters estan molt ben organitzats. Fins i tot us puc dir que els cursos de doctorat que vaig fer no tenien res a veure amb els màsters que es fan ara. Anaves allà i sí que hi havia classes que podien estar molt bé, els professors podien ser molt bons, però no hi havia el seguiment, l’avaluació, que hi ha ara amb els màsters.

Has mencionat que al curs nomes hi havia un 10% de dones. Com vas veure la dinàmica entre estudiants?

El que passa és que jo no soc molt típica en aquest sentit. Jo sempre he crescut envoltada de nois, fins i tot quan anava a l’escola, els meus amics més propers eren nois. Llavors venia a la facultat i l’ambient en què em trobava no m’era estrany. Tampoc em va influir massa. No soc un bon exemple en aquest sentit perquè estava ja molt acostumada a trobar-me en minoria al meu entorn.

De fet, durant la carrera, fins al tercer curs crec els meus amics eren tots nois. Sí que amb l’especialitat vaig posar-me més en contacte amb altres noies.

Vas tenir algun role model que influís en la teva carrera científica?

Durant el batxillerat tenia aquest professor de matemàtiques i física que per mi era increïble, el Juanjo Bailó Mastral. Ens motivava moltíssim i era molt bo. I després, quan vaig entrar aquí, “a la casa”, alguns professors i algunes professores sí que em van cridar l’atenció, perquè m’agradava molt com transmetien la informació. Per exemple, hi havia l’Eduard Salvador, professor del departament d'astronomia i astrofísica d'aquell temps, que ja no sé si el coneixereu, era el que ens explicava l'àlgebra seguint el Queysanne. A mi m’agradava molt com explicava.

També hi havia la doctora [Maria Assumpció] Català [i Poch], que em va donar l’assignatura d’anàlisi matemàtic el primer any. Jo veia aquella senyora molt recta. Però més que ser un model per mi, perquè tampoc vam tenir gaire contacte, sí que admirava el fet que una dona hagués arribat tan lluny en el món de la física. Veure aquella dona allà sí que em feia creure que potser jo podia arribar-hi també. És el “si ella hi és jo potser també hi puc ser”. Aquella dona, amb la seva tenacitat i esforç, ens suggeria que potser érem poques dones a primer, però la majoria teníem la possibilitat de continuar i fer la nostra vida dins de la recerca.

El primer any hi havia només la doctora Català. El segon any ja van aparèixer algunes dones més, algunes joves donant la part de problemes. De fet, en les assignatures, la part de teoria era majoritàriament impartida per homes. Ja a quart, la Carme Jordi sí que em va impartir la teoria d'Astronomia, mentre que la Cesca Figueras impartia les classes de problemes. També recordo la Teresa Castán a Mecànica Estadística. Veure aquestes dones sí que fa que t’animis més a dir “quan jo acabi també vull continuar”. I si elles ho estan fent, vol dir que hi ha oportunitats.

Aprofitant que estem tractant aquest tema, alguna vegada t’has sentit tractada diferent, discriminada, per ser dona en la carrera científica?

Discriminada per ser dona directament? No, diria que no.

Durant la carrera, jo personalment, no em vaig sentir discriminada per ser dona, o com a mínim, no ho vaig percebre. De fet, ser dona també pot ser un avantatge en un món que està dominat pels homes. Per exemple, si vas a una conferència i dones una xerrada i el 90 % són homes, la gent té tendència a recordar més allò que has explicat pel fet que és una singularitat. Ets com una anomalia. No sé si m’explico.

Jo crec que sempre que he demanat ajuda, durant la carrera els professors me l’han donada i no he percebut cap discriminació. Sí que és veritat que el llenguatge que s’utilitza, que s’utilitzava i que encara és present en algunes situacions és un llenguatge més agressiu del que les dones utilitzem o ens agrada en general. Llavors et pots sentir intimidada, per exemple, en respondre a una oferta de feina o en acostar-te a un professor, perquè creus que no encaixaries en un ambient que perceps com a molt més competitiu. Però un cop has superat això i saps que no t’has de deixar influenciar per aquesta manera de fer, jo crec que has d’aprofitar com a dona el fet que ets diferent perquè la gent recordi la teva feina, i seguir amb la teva recerca.

Això que no m’hagi sentit discriminada no vol dir que no hagi sentit comentaris desagradables, que és una cosa molt diferent. D’això n’he sentit, i molts, moltíssims. He après a no fer cas a aquest tipus de comentaris, però de vegades sí que m’he trobat maltractada en aquest sentit, de la mateixa manera que es senten dones fora de l'àmbit de la física.

Jo recordo una experiència que em va impactar molt, que va ser quan vaig començar el postdoc als Estats Units. Estava allà tota il·lusionada, acabava d’arribar-hi i estava molt orgullosa, i vaig rebre la visita d’un investigador espanyol a qui coneixia molt bé, un amic de fet. Era un investigador sènior a qui volia presentar els investigadors del nou grup on estava treballant. I li vaig presentar un investigador del centre molt reconegut també, i va resultar que ells ja es coneixien del passat. Llavors l'únic comentari que em va fer l’investigador espanyol va ser “no us queixareu, que us heu portat una noia guapa cap aquí”. Un comentari així, avui dia, no s'hauria permès, però en aquella època era força normal. Jo coneixia a aquella persona i sabia que no ho feia amb mala intenció, era la seva manera de parlar, però vaig pensar ‘per què ha dit això?’, ‘per què no ha dit “no us queixareu, que us heu portat una bona científica, o una bona investigadora”?’. Això és el que ells realment veuen quan et coneixen? I l’investigador d’allà no sabia quina cara posar. Em va sentar molt malament. Comentaris com aquests, molts.

També, quan feia la carrera em van fer comentaris que no em van agradar, sobre el meu físic, coses que són totalment reprotxables ara, algunes fins i tot denunciables, però en aquella època aprenies a no donar-hi importància. Trobo molt bé que no es tolerin aquests comentaris ara.

Has dit que “ser una dona en el camp de la física es una singularitat”. Voldries elaborar més al respecte?

Bé. Sí. Cada cop ho és menys, i fem esforços perquè no sigui així, però encara ho som, especialment en alguns camps de la física. La prova està en què a mesura que vas avançant en la carrera científica i que t'apropes a les posicions de més responsabilitat hi ha un dèficit de dones molt clar. Fem esforços per arribar al màxim nombre de dones possible i per animar-les a sol·licitar algunes places, siguin de postdoc o de professorat, però tot i aquest esforç, encara no hem solucionat aquest desequilibri.

Això són coses que ens preocupen i que intentem millorar des de la Comissió d’Igualtat, i encara que n’estic molt contenta, encara hem de treballar molt en aquesta direcció. Per exemple, quan escrivim una oferta de feina, sigui de tipus postdoctoral o d'una posició més estable, hem d’assegurar-nos molt bé que aquell anunci no tingui un biaix o que la persona que el llegeixi no pugui percebre un to massa agressiu o competitiu, perquè les dones tenen tendència a pensar que no estan a l'alçada davant cert tipus d'ofertes. Hem de fer molta més feina perquè hi ha àrees de la física en aquesta casa on pràcticament no hi ha dones permanents.

Això és molt greu, si tu tens àrees on no hi ha dones permanents, és molt difícil que les estudiants s’hi interessin, perquè poden pensar de forma errònia que les dones no encaixen en aquell camp de recerca. I això passa, en àrees com la física teòrica o la d’altes energies – no l’experimental, sinó la teòrica –. Comparant, a nuclear som bastantes dones.

Des del DEIC [Diversity, Equity and Inclusion Comission] del ICC [Institut de Ciències del Cosmos], també intentem ajudar a les estudiants que fan un màster i que volen fer un doctorat, facilitant l'accés a ajuts durant aquesta transició. De vegades, és necessària una mica de discriminació positiva per fer que les coses canviïn.

I com esperes que canviï aquesta situació en el futur?

Jo soc positiva en aquest sentit. Crec que sí que canviarà. Veig el nombre de dones que ara entren a la facultat – i fins i tot les interessades a fer un màster o fer un doctorat, encara que no sigui aquí –, i va en augment. No tota la societat, però part, està entenent que de vegades és necessari implementar unes mesures de discriminació positiva puntuals per millorar certes àrees. I malgrat que ens trobem amb persones que s'oposen a aquesta mena de mesures, en general la impressió que tinc és que la societat entén la situació i que poc a poc s'implementen mesures que ens portaran a una situació més equilibrada.

Moltes de les tasques que fem per millorar la situació representen una feina addicional per les dones, i repercuteixen en la nostra recerca, perquè són moltes hores de dedicació i som poques dones. Estem en tribunals per reduir biaixos en les discussions, en comitès, associacions, i això ens treu temps de recerca, quan al final els números de recerca són els que compten. Tota aquesta tasca ens pot penalitzar, perquè estem dedicant una sèrie d’hores perquè la situació millori. Per això, jo crec que aquesta feina s'ha de desenvolupar principalment per part d’investigadores que ja han aconseguit arribar a un cert nivell a la seva carrera professional, persones que, a banda, tenen molta visibilitat.

Jo soc positiva en aquest sentit perquè veig que la situació millora. Encara estem malament, és veritat, però a poc a poc la cosa va canviant i crec que hem d’intentar retenir més noies aquí. En els últims anys he observat que hi ha centres europeus, amb el mateix problema que nosaltres, i que tenen més facilitat per retenir i atreure a noies amb un bon currículum, oferint beques per fer un doctorat per exemple. En aquest país els recursos són molt minsos, i això és un problema per tothom, siguis home o dona. Hem de demanar més recursos, però en particular demanar beques i contractes competitius que ens ajudin a retenir aquestes noies que volen seguir una carrera investigadora. A Alemanya, per exemple, és molt més barat fer una tesi doctoral, i tens finançament. Ells tenen un dèficit de dones encara més greu que el nostre en molts camps de la física, i per tant, si veuen una dona amb un bon currículum i interessada a anar cap allà i seguir formant-se o treballant, li ofereixen de seguida aquella possibilitat. I això està passant darrerament. Nosaltres no podem competir amb això si no tenim aquest nivell de finançament.

Estem veient canvis, però, en algunes beques predoctorals, com les que ofereix la Generalitat, que han incorporat recentment una component de gènere important, i en la sol·licitud hom pot argumentar sobre aquesta dimensió (si la sol·licitant i/o la directora son dones, si el grup receptor té un dèficit clar de dones, etc.). Per això dic que la situació és dolenta, però que poc a poc està canviant.

Quina es la vostra funció en el DEIC? I com es va organitzar?

El vam crear el 2018, poc després d’entrar jo com a co-directora de l’institut. El Xavi Luri, director de l’Institut de Ciències del Cosmos, és una persona molt preocupada per aquests temes, i sempre s'hi ha involucrat i ens ha recolzat. Vam crear el DEIC, que està composat per diferents persones, equilibrat no només en el nombre d'homes i dones, sinó també en procedència, comptant amb persones que provenen d'altres països, per exemple, perquè la diversitat és important.

Hem portat a terme diferents accions, com la redacció d'uns termes de referència o d'unes pautes en com actuar en comitès de selecció. Per exemple, si vols fer el que deia abans de contractar un postdoc, el comitè que el seleccioni ha d’estar el més equilibrat possible en quant a composició. També les preguntes que es facin no han de resultar discriminatòries, sigui per gènere, procedència, creences... i han de ser neutres, s’han de tenir en compte períodes de maternitat, paternitat... El que fem és assegurar-nos que sigui el més neutre possible i tingui el mínim biaix possible. També, per exemple, en aquestes beques de transició del màster cap al doctorat, s’ha de donar puntuació extra si la aplicant és una noia. Entre les feines que hem fet, una de molt important va ser la de participar en aquests comitès de selecció de postdocs de l'institut, on hi havia un representant del DEIC en cada un d’ells.

També fem molta difusió de la recerca. Vam muntar una activitat, un puzle, basada en una activitat del CERN, en la qual pots imprimir en 3D unes peces que representen quarks i antiquarks. Les fem servir per explicar el model estàndard, ja que només es poden encaixar si ho fas correctament, d’una manera específica. A més, portem l'activitat a la Festa de la Ciència de l’Ajuntament de Barcelona, o la de la UB, a centres cívics, instituts, etc. I jo sempre intento anar-hi, però sobretot sempre intento que hi hagi dones fent l'activitat, visibilitzar-nos i que puguem fer una mica de role model.

Al DEIC també tenim una cosa important, l'ombudsperson, persones a les quals els estudiants de màster o doctorat del nostre entorn poden acudir si pateixen algun problema de discriminació, assetjament, etc. Ens hem format en aquestes qüestions, a través de cursos de la universitat o externs, per tal de poder orientar a les persones afectades.

Abans has comentat que vas estar fent recerca a l’estranger. Has vist que la situació de gènere en la ciència sigui diferent a altres llocs on hagis estat?

Sí. I de fet, no estem tan malament com en altres països. En llocs com Alemanya tenen molt dèficit. Jo recordo que quan vaig arribar a Seattle de postdoc, com que a l’institut on m'havia incorporat rebia finançament des del  Department of Energy, hi havia moments en què havíem de presentar els nostres números [percentatge en gènere] a representants del DOE, i la veritat és que el número de dones allà era mínim. Abans d'entrar com a postdoc, en el grup on em vaig incorporar hi havia hagut una altra noia, i quan aquesta va marxar, hi vaig entrar jo. Òbviament et sorgeixen dubtes, et preguntes si has aconseguit aquesta plaça perquè ets una dona, substituint l’altra que havia marxat, o únicament per mèrits científics i acadèmics. Jo era l’única noia postdoc del grup allà, i en aquella època érem entre 6 i 7, depenent de l'any.

Comparant, i en el nostre camp, la situació als Estats Units era dolenta, a Alemanya també, a França potser no estava tan malament, tampoc a Itàlia. Així que, quan ho compares amb altres països, que sembla que han d’estar molt avançats en aquest tema, veus que a Espanya no ens trobem tan malament, malgrat ser preocupant.

En quant a dones en el mon de la recerca, hi ha res més que vulguis comentar?

Una cosa de la qual normalment sempre es parla és que per fer una carrera científica una ha de sacrificar moltes coses. I que com a dona has de sacrificar la família. Tenim exemples d’això, amb dones que per tenir una carrera realment exitosa van decidir renunciar a la família i dedicar-se exclusivament a la investigació. Però aquestes no són les situacions més comuns.

La majoria de nosaltres tenim família, tenim fills, i ho hem aconseguit compaginant-ho tot com hem pogut. És cert que normalment ho assolim més tard que la resta de la societat, però es pot fer. I cada vegada més les parelles entenen que el rol familiar l’han de fer tots dos. La primera persona que t’ha de recolzar i ajudar a tirar endavant és la teva parella. Després venen les institucions, com la UB, per exemple.

Crec que dins d’aquesta casa la majoria de dones podem dir que normalment els companys entenen molt bé la situació. Per exemple, mai m’han posat problemes per demanar donar classe a primera hora del matí, ni per demanar que no imparteixi docència a partir de les quatre de la tarda. Nosaltres, des del DEIC, també intentem que, per conciliació familiar, les reunions siguin totes abans de les cinc de la tarda. I jo diria que la universitat, almenys la nostra facultat, és un lloc que no ha donat problemes en aquest sentit. Almenys jo no n’he patit mai, i això ho agraeixo moltíssim als companys i companyes.

Una pregunta molt típica: quin missatge li donaries a les noies que entren al grau de física?

Una cosa que jo observo a primer – on dono problemes tutelats, que m’encanta – és que quan els faig sortir a la pissarra, les noies en general no surten. Aquest any ha estat especialment dur, tots els que sortien eren nois. Vaig estar parlant amb elles i els vaig dir “heu d’aprofitar quan teniu professors davant que us estimulen i us animen a participar per trencar aquesta barrera”, i que jo ho he viscut com a estudiant, que a mi em passava igual, també em feia vergonya. Jo pensava que no ho faria bé i que faria el ridícul.

Generalment, una noia té més por al fracàs, a no fer-ho perfecte. Jo els diria que aprofitin el fet que tenen professors i professores que estan allà, que estan disposats a ajudar-les, per deixar-se anar, per sortir a la pissarra, per participar a classe, per equivocar-se, que no passa absolutament res per equivocar-se. Que superin aquesta barrera, i que s'hi arrisquin més, perquè és l’única manera que amb els anys aconseguirem un canvi d'actitud, i potser llavors, allò que pot semblar massa arriscat o competitiu ara, ja no ho veiem així en un futur, creient-nos igualment capaces de fer una carrera científica.

I també els diria als nois que intentin posar-se en la situació de les noies, que això costa molt. Que intentin fer un esforç de parlar amb les noies i entendre per què de vegades tenen l’actitud que tenen.

Ens hem centrat molt en la qüestió del gènere i del teu rol al DEIC. Podries explicar-nos més sobre el que fas com a investigadora?

És clar! Jo vaig començar fent càlculs de desintegració hipernuclear amb models que descrivien la interacció feble entre els barions lambda i el nucleó. Es feien models i comparàvem els resultats dels càlculs amb els experiments, i així apreníem sobre la interacció feble entre barions. Però, poc a poc, vaig estar més interessada en veure si hi havia alguna manera de poder utilitzar la teoria fonamental de la interacció forta QCD per descriure els sistemes hadrònics i nuclears, en particular les interaccions entre dos barions. I aquesta és la línia principal de recerca que segueixo ara.

A la pràctica, bàsicament fem servir supercomputadors per simular la interacció forta entre hadrons. Això és molt rellevant sobretot quan vols estudiar sistemes dels quals no hi ha dades experimentals o n'hi ha molt poques. Per exemple, com hem vist a classe [a l’assignatura de Física Nuclear i de Partícules], la lambda forma part d'un conjunt de partícules, barions amb estranyesa, que es desintegren a través de la desintegració feble. Això vol dir que si tu vols fer experiments per estudiar com interaccionen fortament una lambda i una altra lambda, per exemple, tindràs molt poca estadística, perquè abans de mesurar la interacció forta ja t'han desaparegut, desintegrant-se. I és clar, els experiments que tracten aquest tipus d'interaccions son complicats i el nombre de dades és limitat. Com que en un ordinador podem programar la interacció que ens interessa, podem programar només la interacció forta, ignorant la feble. Hi ha mètodes per programar el lagrangià de QCD [Quantum Chromodynamics] en un superordinador i estudiar com dues partícules interaccionen fortament. És com simular un experiment a mida on has tret la component electromagnètica o la feble. Això és el que fem. És una recerca on hi ha molt de càlcul numèric, la física del model estàndard, QCD...