Dra. Anna Maria Costa Arnau

Com et descriuries?

Des d’un punt de vista personal, professional, o tot?

Una mica de tot, com tu vegis.

Soc una mica tímida. I des de sempre m’ha agradat molt la ciència, per la qual cosa suposo que soc curiosa – he tingut inquietud per aprendre.

Més que “ser” em surten les coses que m’agraden: m’agrada molt llegir, m’agrada molt la natura, caminar per la muntanya, la flora, la fauna, fer fotos a ocells, a plantes – no soc molt bona fent fotos, voldria aprendre’n més–, m’agrada molt viatjar...

I bé, em considero tímida: no soc molt extravertida, tinc pocs amics. Però soc molt amiga dels meus amics i de la família. Tinc dues filles, també. I em considero bona persona. Però suposo que tothom es considera així.

En què consisteix la recerca que fas?

Em dedico a vàries vessants. Fins ara m’he dedicat molt a la síntesi total de molècules bioactives, productes naturals, sobretot d’origen marí, que tenen activitat citotòxica. Els sintetitzem per estudiar-los més a fons. Però és complicat, sintetitzar una molècula d’aquestes tan grans. Aquesta és una de les línies d’investigació a les quals m’he dedicat molt.

També fem metodologia, és a dir, desenvolupem mètodes per a trobar noves maneres de crear compostos. Això està lligat a la síntesi d’aquestes molècules. A vegades trobes, quan vols fer una síntesi d’aquest estil, que un pas no està descrit. I has d’inventar noves maneres de crear enllaços carboni-carboni, per exemple. La metodologia ens ajuda en la síntesi. I la metodologia intentem, sobretot últimament, que sigui sostenible. Que no s’emprin compostos tòxics, per exemple... Bàsicament aquestes són les meves dues línies de recerca més importants.

Quina va ser la teva trajectòria per arribar on ets ara?

Bé, doncs va ser bastant habitual, almenys pel que fa a la facultat de Química. Jo vaig acabar el grau – en aquell moment la llicenciatura – i, llavors, o te’n anaves a treballar o continuaves en recerca fent el que es deia la tesina, com el màster d’ara. Jo vaig estar un any fent la tesina, i aleshores vaig tenir l’oportunitat d’aconseguir una beca per fer el doctorat.

I vaig estar fent el doctorat aquí, uns quatre o cinc anys. Després, com que a mi m’interessava la carrera acadèmica, me’n vaig anar a fer un postdoc a Filadèlfia, als Estats Units, durant un any i mig. Després vaig tornar aquí i vaig tenir la sort de tornar amb una plaça de professor ajudant – aquest tipus de plaça ara ja no existeix, però eren unes places interessants perquè podies gaudir-les tant un parell d’anys abans com després d’acabar el doctorat –. Jo vaig accedir a la plaça quan encara era a Filadèlfia i vaig tornar després aquí com a professora ajudant.

Vaig aconseguir després una plaça Ramón y Cajal – que ara costen molt d’aconseguir – que era per quatre anys, cosa que em va donar una gran empenta, perquè significava tenir un sou raonable durant uns quatre anys aquí. Perquè fins llavors... bé, abans els contractes eren sempre d’un any, de dos... no us ho he explicat, però la meva beca de doctorat era de quatre anys però quan se’m va acabar, encara vaig trigar un temps a acabar la Tesi. L’últim any de doctorat vaig gaudir d’una plaça de professor associat, has de fer classes, poques, el sou és petit, però et permet acabar.

Com deia, després de la Ramón y Cajal, vaig passar a ser professor lector, però al cap d’un any ja van sortir les oposicions i al final me les vaig treure. Això va ser el 2007: em vaig presentar a les primeres del 2006, no les vaig treure i finalment ho vaig aconseguir el 2007.

És tot un recorregut.

És clar. L’edat a la qual entres, a la qual comences a estabilitzar-te, ha anat augmentant. Últimament crec que està tornant a baixar, potser perquè estem més conscienciats de contractar a gent jove que tingui més empenta. Però això ho veies, la gent entrava cada vegada amb edats que anaven pujant i pujant i pujant – fins que entra gent amb més de 40 anys a vegades – i llavors, bé, és complicat el tema. Sobretot per una dona, pels homes també, és clar, però sobretot per a les dones, que a una certa edat ens plantegem ser mares, passar per un embaràs, tenir la canalla i tot. Entrar amb aquesta edat és complicat. Ara potser la situació està millorant una mica.

Respecte el que has dit de ser dona, estar embarassada, etc. junt amb la carrera científica, com han interactuat aquestes dues situacions?

Sí, sí. Les dones tenim aquesta “situació”, clar. Si volem tenir fills, l’edat ideal de tenir-los pot venir abans d’estar estabilitzada i pot ser complicat. Com m’ha afectat això? És més un neguit, saps? El neguit de “com ho planifico”. En el meu cas, jo tinc dues nenes, la primera la vaig tenir el 2005 – és a dir, no estava estabilitzada, però vaig dir “no puc esperar, no?”. Clar, és un neguit que tens, com t’ho fas? Com trobes el millor moment per tenir la canalla? No soc jo sola, és el punt clau per moltes dones.

Creus que en el món de la recerca és més comú aquest neguit?

Sí. Tot i que també l’he vist en noies que acabaven la tesi i volien incorporar-se al mon laboral– normalment això es fa amb 28-29 anys, però a vegades pel que sigui igual l’acabes amb uns quants més –. I clar, si aquest és el moment on t’has de plantejar anar a buscar una feina, hi ha empreses que, agafar una noia amb 32 anys, s’ho pensaran una mica. Hi ha empreses que et demanen si voldràs tenir fills. A mi m’ho han explicat, que l’empresa els hi pregunta quan volen tenir-ne. Això les condiciona, jo he vist a moltes noies dir “què faig?”. Sabent que es volen quedar embarassades, les opcions es redueixen.

Les que escollim la carrera acadèmica no tenim aquest problema perquè, si et quedes embarassada, no et poden fer fora o no contractar. Això a les oposicions no es té en compte, però sí que, a vegades, crec que l’esforç que s’ha de fer per presentar-se a unes oposicions i arribar al final desanima a moltes dones. Perquè tenim altres prioritats, i és un esforç, estar-te aquí fins als trenta-llargs, sense una plaça permanent. I hi ha gent que decideix que tot aquest esforç no val la pena.

I els números ho deuen explicar això. El percentatge de dones que fan el grau és més del 50%, penso, però mireu quantes professores permanents hi ha en cada secció. Són moltes menys. Diria que el nombre d’homes i dones que fan el doctorat està força igualat, però és en aquest punt on deixa de ser així. Per arribar a ser professor permanent te n’has d’anar uns quants anys fora, no cal que sigui lluny, pot ser a Madrid, però marxes del lloc on estàs. I la incertesa de tornar... perquè tornar no sempre és fàcil, has de trobar una plaça... tot això implica anys, i són els anys on es formen les famílies.

A més, també hi intervé la parella – i això també ho pateixen els homes –, la parella hi ha d’estar també d’acord. O sigui, si te’n vas a l’estranger, això ho has de coordinar. Jo crec que part de la qüestió dels números [els percentatges d’homes i dones] és això: que hi ha un preu a pagar.

Creus que han canviat els ratios home-dona aquí?

Jo crec que no. Diria que sempre hi ha hagut moltes noies al grau de química, i, a l’hora de fer la Tesi em sembla que també. Malauradament, crec que tampoc ha canviat el número de dones que acaben sent professores permanents. A la secció d’Orgànica, les dones les podem comptar amb els dits de la mà. És trist, però quan jo vaig entrar aquí hi havia quatre dones professores permanents. De les quatre, ara tres s’han jubilat, i n’hem entrat... tres. Continuem sent quatre! I de professors som uns 27, continua havent-hi la mateixa desigualtat.

I si em pregunteu per la manera de solucionar-ho, jo no crec que a les proves d’accés hi hagi un biaix – potser abans sí que hi era, no ho se – però crec que ara s’agafa a la persona més preparada. El problema és que les dones es desdiuen abans, ja no s’hi presenten, per múltiples circumstàncies. El camí és llarg, hi ha molts obstacles, i jo crec que a vegades tenim altres prioritats. O ho tenim més difícil per dedicar-nos de manera exclusiva a això, perquè implica una dedicació molt gran.

Llavors creus que la manera de millorar aquests ratios seria que la feina presenti més estabilitat?

Seria donar facilitat a les dones, a les famílies, per poder compatibilitzar la cura del fill amb la feina. Quan el nen està malalt, etc. Tens el pare també, és clar, però al final moltes vegades encara continuem carregant tot això nosaltres.

Calen ajudes, per exemple, més llars d’infants. Una llar d’infants aquí a la Facultat, per exemple... això, jo crec que alguns llocs ho deuen tenir. I ajudes en el sentit de que “[el nen] està malalt... amb qui el deixo?” això és fonamental. Jo visc allunyada de la meva família, a 40 km, i al poble on jo visc no hi tinc ningú. Llavors, quan les nenes es posaven malaltes, era un problema.. Per sort, en aquesta feina tens certa flexibilitat. Has de ser aquí per les classes, però si no tens classes, et pots quedar a treballar a casa. I això és cada vegada més fàcil. Per això, les ajudes haurien d’anar dirigides a facilitar aquesta logística, que d’alguna manera tinguessis un suport que et pogués ajudar en aquestes coses; més que als processos de selecció de la Universitat, aquests jo crec que ja són justos.

Què et va motivar a investigar? En quin moment dius “això és el que vull fer”?

Jo no vaig planificar ser investigadora. De petita, no tenia la idea de ser investigadora. Sí que tenia curiositat, com us deia abans, i m’ha agradat sempre la ciència – a casa sempre havia fet coses, recordo algun experiment amb piles, amb plantes –, però l’objectiu de fer recerca, de petita, jo no me l’havia plantejat.

Però t’hi vas trobant. Faig la carrera – jo tenia bones notes –, faig la tesina... per què vaig fer la tesina? En el moment d’acabar el grau no tenia una idea clara de què volia fer, però vaig tenir l’oportunitat de fer la tesina i em va semblar bé. Llavors vaig tenir ganes de continuar. Perquè fent la tesina, coneixes el món de la recerca a la universitat. Entres en un laboratori, on hi ha doctorands, i em va agradar. Després, com que tenia bona nota per demanar una beca, la vaig demanar. Però no vaig planificar res a llarg termini, simplement vaig anar encadenant una cosa amb una altra. I un cop estàs fent la tesi doctoral, et planteges el “jo ara quan acabi, què faig?”.

Recordo anar a una entrevista a una empresa, però no tenia un interès especial en el món de l’empresa. M’agradava la investigació. La meva parella també estava en el món de la investigació i vàrem decidir anar a fer un postdoc junts als EEUU. I en tornar va ser igual: vam tenir l’oportunitat de trobar una plaça aquí... Van sortint coses i, doncs, et vas quedant. La idea mai ha estat “vull ser professora a la Universitat”, no, simplement les circumstàncies m’hi han portat. De fet, podria haver acabat sent professora d’institut perfectament, perquè és veritat que la docència és una cosa que m’agrada, però la recerca també m’agrada molt.

A vegades hi ha moments que et desanimes, on dius “no ho aconseguiré mai”. Anar-me’n a una empresa no em feia massa il·lusió, però ensenyar en un institut, com que a mi m’agradava la docència, doncs també era una sortida possible. I no ho vaig descartat mai.

Ja que has dit que t’agrada la docència i que hi estàs molt ficada, com veus el món de la ciència i l’educació actualment?

Buf! Aquest sí que és un tema que el visc molt. També a través de les meves filles, que estan al batxillerat i a l’ESO. Jo crec que la societat va cap a una banda – no empitjora, però canvia –. Abans hi havia una cultura de l’esforç més gran, per molts motius, perquè no hi havia els recursos que hi ha ara. I, per tant, la cultura és diferent. Ara no hem de viure només per treballar, i això em sembla molt bé, però també implica que els estàndards de l’educació han baixat, el nivell dels estudiants que venen aquí ha baixat.

És això bo o dolent? Bé, potser és més baix en certes coses, però tenen unes habilitats que potser abans no tenien. Però sí que crec que falta una mica la cultura de l’esforç. Potser ens hem d’adaptar a la nova situació, no la podem canviar.

El grau també està canviant. Abans la carrera era fonamental, però ara ja no és tant la prioritat de la gent. Cosa que també és lícita, qui s’hi ha d’adaptar, potser, és la Universitat.

Potser també és degut al panorama laboral que hi ha ara?

És clar. Potser també esteu una mica decebuts pel panorama laboral i els sous. Que dius “estudio molt, i què n’obtinc a canvi?”. És veritat. És que la societat canvia. Abans, tenir un grau et donava accés a una feina i a uns sous raonables que et permetien, per exemple, comprar-te una casa, etc., i ara potser no.

Donaries algun missatge a nenes i noies que vulguin ser científiques?

Bé, el mateix que donaria a nois. Que si us agrada, insistiu-hi. A les meves filles els dic que triïn una cosa que els agradi. I que si una cosa els apassiona, tot serà més fàcil. Perquè, si fas una cosa que no t’agrada, tot és molt més complicat. Doncs això, tria alguna cosa que t’agradi i llavors treballa dur.

I, concretament a les noies en la ciència, jo penso que cada vegada és més fàcil... però, en general, els diria que lluitin pels seus drets. Sí que me n’adono que hi ha molts micro-masclismes per tot arreu. Per què ens ho deixem fer, això? Encara hem de canviar moltes coses. No només els homes han de canviar, tots tenim coses molt assumides. A les noies, en general, que lluitin, encara que costarà molt.

Ah!, i que creguin més en elles mateixes. Això els nois també, però ho veig sobretot en noies. Creure en les nostres possibilitats. Que si a mi m’ho haguessin dit de petita, tampoc crec que hagués fet res extraordinari, però hem de creure més en nosaltres mateixes. A l’Anna Maria de petita li hagués dit “tu pots”. Perquè a vegades ens falta autoestima, sobretot a les noies.