logo
icon

Dra. Lourdes Mestres Vila

L'última entrevista de la Facultat de Química ens la concedeix la Dra. Lourdes Mestres Vila, catedràtica de Química Inorgànica i actualment Directora del Departament de Química Inorgànica i Orgànica. Amb la seva línia de recerca centrada en la síntesi de materials inorgànics ceràmics amb propietats elèctriques, ens parla de l’equilibri entre la vida personal i la feina d’investigació.

La Dra. Lourdes Mestres Vila, catedràtica de Química Inorgànica i actualment Directora del Departament de Química Inorgànica i Orgànica, és la cap del grup de recerca de Química de l’Estat Sòlid i la seva recerca està centrada en la síntesi avançada de materials inorgànics ceràmics i capes primes nano-estructurades amb propietats elèctriques. A més va ser coordinadora del Màster de la UB de Máster en Química de Materials Aplicats.
En aquesta entrevista ens parla de quin és el seu enfocament de l’equilibri entre la vida personal i la feina d’investigació i de com van ser els seus inicis com a científica i investigadora.

Publicat el 8 de març del 2023

Com et descriuries?

Com una persona feliç amb la feina que he tingut la sort de fer, perquè m'encanta la part docent, em sento molt agraïda de poder tenir-la; i per la part de recerca, per poder compartir-la. No tant per l'alt nivell sinó pels joves que s'estan formant i que s'incorporen després en llocs de treball, sigui de recerca o en una empresa, i que després es desenvolupen també com a professionals. Què més es pot demanar d’una feina? Contenta, feliç. No ho canviaria per res del món.

És com em sento i m'ho sentiràs a dir ara, amb un tutorat o amb un professor visitant. M'agradaria que tothom pogués tenir en la seva vida un lloc de treball com el que he tingut jo. Moments difícils, eh? Com a dona no és fàcil, però estic molt contenta igualment.

I aquestes postals sobre la taula periòdica? Vas fer alguna activitat per divulgar ciència?

Sí, tinc aquí unes imatges de quan va ser el 150 anys de la taula periòdica. Perquè em van dir “podries parlar de la taula periòdica” i es això que comences a buscar i veus que hi ha un món aquí! I doncs vaig fer unes xerrades sobre els elements de la taula periòdica descoberts per dones. M’ho vaig passar tant bé. Després ho vaig explicar a la Societat Catalana de Química. Per això ho vaig anomenar “Les dones i la Taula Periòdica: una llarga i poc (re)coneguda història”, perquè no és ni coneguda ni reconeguda.

Començant pels inicis, com vas decidir que volies fer una carrera científica?

Jo vaig pensar que estudiar química em podria permetre pensar en qüestions que la societat ens demana i que, igual des de l'Acadèmia, podríem intentar proposar una resposta a aquests problemes. La química no ha tingut bona fama de cara a la societat. Quan una cosa la volen menysprear, diuen que és “químic”, i no se n'adonen que els productes naturals també són química i que el nostre organisme és química. Però vaig pensar, “potser si estudies química, quan acabis et trobaràs que hauràs de pensar, dissenyar procediments per intentar donar una resposta parcial, que no canviarà el món, però que et permetrà tenir el cap sempre actiu, pensant, buscant, dissenyant, preveient”. Perquè és veure un objectiu, veure quin és el camí que has de seguir per intentar assolir aquest objectiu, planificar els reactius, els temps, els aparells, les tècniques. És tot un conjunt de coses que has d'anar dissenyant per aconseguir un objectiu, i això és el que em va moure.

Bastantes estudiants de les que conec estan a la carrera de química una mica per descart, perquè al batxillerat era tot molt general. Per a tu va ser diferent?

Això que jo estic plantejant per la química crec que és vàlid per la física, per les matemàtiques, per la geologia, per les enginyeries i fins i tot per coses de lletres també, perquè també has de fer planificació. És això el que m'atreia i jo crec que és vàlid per a qualsevol altra carrera. M'agradava. No ho sé, de manera espontània.

I després d'acabar la carrera, vas continuar amb la investigació.

Sí, perquè a l'acabar la carrera em vaig trobar amb que hi havia diferents sortides. Lògicament els meus companys anaven a la indústria. Bé, doncs vaig a provar-ho. I aquí va ser on vaig trobar traves. A alguna feina no vaig fer ni l'entrevista perquè em deien que no complia els requisits. Jo deia, “però soc llicenciada en química” i em deien, “però no tens el servei militar complet”. Jo dic clar, no ho compleixo, però és que jo no he de fer el servei militar, però és una cosa que demanaven. Va ser dur.

Ara em sento afortunada però en aquell moment dius, “però a que juguem? Què és això?”. I aleshores vaig començar a fer aquí el que abans es deia la tesina, que seria un equivalent al màster, i vaig anar a parar en una línia de recerca que no sabia ni que existia, amb una professora que no coneixia, i va anar bé. Aleshores durant un temps, com que no tenia ni beca ni plaça d'ajudant, vaig estar de professora interina de secundària de batxillerat. Donava les classes i després venia cap a aquí.

A seguir fent recerca, clar.

Sí, i aleshores vaig descobrir que m'agradava molt donar classes. Molt, molt. I el que feia al laboratori també. I dic, “has de lluitar per això, has trobat el que t'agrada” i així va ser. Això és el que em va enganxar, claríssim. Vaig dir, “ja no vaig a més entrevistes perquè em diguin que he de fer el servei militar”.

I així fins el dia d'avui.

Sí, aleshores és clar, ve tota la meva trajectòria, que és una trajectòria amb moltes incerteses. Perquè hi ha la Tesina, després has de començar la tesi i la tesi al principi no surt, però després comences a tenir alguna idea que comparteixes amb la teva directora i que t’enriqueix, vas avançant, t’entusiasmes. Aleshores has de fer un post-doc i passar unes oposicions i tot això genera incertesa. Mai penses que tens tots els mèrits que cal tenir per poder accedir al pas següent, i et tires molts anys apostant per un tipus d'activitat laboral que t'omple, però clar, al voltant teu la gent es situa en una indústria o en una empresa, té els seus contractes indefinits... Tot com molt més controlat, no? Tu sempre estàs: ara tinc un contracte de tres anys que si tot va bé es renovarà dos anys més, però has d'estar un any a fora, marxes, tornes, t'incorpores amb un contracte pitjor del que tenies quan vas marxar”… I quan hi haurà possibilitat de l'estabilització? Quan sortiran més places? Quins criteris demanaran? Els compliré, no els compliré?

Fins que arriba un moment que dius prou. Jo em llevo, m’aixeco, vaig a la facultat, faig la meva feina el millor que jo puc i si això dona uns resultats es van posant a la motxilla d’aquest camí. I demà? Torno a aixecar-me. Jo tinc la meva vida i jo intentaré fer-ho el millor que pugui. He de competir amb companys. Això ho trobava molt dur. Pensava que si tots treballem, tots acabarem estabilitzant-nos i què bo tenir companys intel·ligents i companys bons. Doncs vinga, sort per a tothom i ja hi arribarem quan hi tinguem que arribar. I així ha estat fins ara. Però la incertesa dura molts anys, eh? I ara és molt dur. Ara els joves ho tenen molt, molt dur.

Nosaltres ho estem notant ara tot just, els nervis de començar a planificar les coses.

I si un es decideix a tirar per la part de la recerca i la universitat, és dur. Hi ha molta competència. No és fàcil. La gent s’estabilitza a edats molt avançades, eh? És a dir, que estabilitzar-se als 40 anys té la seva duresa, eh? Perquè un també té el seu projecte de vida, en aquest projecte de vida hi ha la vessant laboral, però n’hi ha d’altres. I aleshores una cosa tira a l’altre, si és que no la impedeix.

I aquestes traves que et vas trobar en el món de la indústria, també te les vas trobar en el món de la universitat?

Jo no n’he trobat. He de dir que he tingut sort. És cert que tampoc he utilitzat mai el fet de ser dona per buscar alguna avantatge. Quan estava aquí en l’època de voler-me estabilitzar, jo ja estava casada i tenia dos fills. No em va sentir mai ningú dir: “Jo no puc venir a les nou al torn de pràctiques perquè he de portar els nens a l’escola”. No vaig voler que la vida de mare, d’esposa, de dona fora de la feina fos un impediment. No, si no em vull sentir discriminada, no vull utilitzar excuses (que en aquell moment es podien considerar excuses de dona, aquests arguments eren arguments femenins).

Estic parlant dels anys 80. Doncs bé, si no vols ser discriminada, no facis servir arguments femenins. Fes servir el mateix argument que podria fer servir qualsevol persona que estigués treballant aquí. No, és que tinc un congrés; no, és que tinc unes classes… coses d’aquest tipus.

La següent pregunta és si tens o has tingut algun objectiu per a la teva trajectòria professional, que hagis complert o que estiguis en procés d’arribar-hi.

Jo crec que hi ha el gran objectiu típic de voler arribar a estar en un punt d'interès o sobresortir. Com que jo no m’hi he fixat, i els meus objectius són intentar fer cada dia el que toca i fer-ho millor possible, no et podria contestar. Hi ha gent que sí que es marca objectius, però jo he anat fent amb la promoció que la meva carrera ha anat portant.

Probablement hauré posat les meves il·lusions en coses realistes. Al estar tan arrelada a la vida quotidiana per família, intentes fer bo allò que la vida t'ha portat i les il·lusions les poses allà i et dona força per aconseguir objectius cada vegada més grans.

M'has dit que a la universitat, problemes per ser dona no en vas trobar, però segur que les circumstàncies quan tu vas estudiar són diferents que les de les noies que entren ara i fan la carrera ara. Tu has vist aquest canvi?

No ho sé. A mi el que m'agradaria és que les noies d'ara tinguin l'orgull de ser dones. I que això et dona una manera de ser i una manera de fer i una manera de viure molt interessant. Però l'orgull de ser dona, és important tenir-lo. No es tracta de ser igual als homes. Es tracta de ser una dona conscient, amb tots els teus drets i amb totes les opcions, i poder accedir a tot en tot moment, però com a dona. No cal imitar patrons masculins.

No sé si les noies d’ara ho viuen així; clar, jo soc d'una generació en la que van estar en lluita moltes coses, però vam tenir una gran recompensa. Anàvem avançant. En drets, llibertats i això és molt estimulant. Jo no sé si avui en dia les noies joves tenen aquesta sensació: estic en lluita i aconsegueixo coses que em fan sentir cada vegada més orgullosa. No ho sé.

I a nivell més petit com el consell d'estudiants? Per aconseguir coses per als estudiants en general, que sí que hem hagut de lluitar igualment i hem aconseguit diverses coses.

Home sí, abans la separació professor-estudiants era gran. El coeficient de tarima, que es deia antigament, era molt molt gran. Ara això no existeix. Jo tinc la sensació que som tots molt més pròxims professors i estudiants. La comunicació és més fluida. En aquest sentit, sí que hi ha hagut canvis. I la veu dels estudiants es pot fer sentir en els consells d'estudis, en les comissions acadèmiques, a tot arreu. Jo penso que sí que ha canviat. Sí, sí, i tant.

I què penses de que química sigui l'única (entre matemàtiques, biologia, física i química) on ara mateix la ratio de noies i nois estudiants és del 50 %?

Jo crec que això ha sigut sempre. A química sempre hi hagut moltes, moltes dones. Sí, sí, ja a la meva edat, crec que érem la meitat d'homes i dones. Ara, què passava? A on anaven a treballar els homes? A l’empresa, a la indústria… On anaven a treballar les dones? Ensenyament. I pel mig, la barrera es difumina amb els tècnics comercials o amb molta gent que s'ha dedicat a fer gestió dintre de les empreses. Però a química, jo crec que sempre hi ha hagut dones. Estic parlant de la meva sensació, tampoc he fet un estudi estadístic.

Com a cloenda, hi ha alguna cosa que li hauries dit a la teva “tu” quan va començar la carrera, que t’hagués ajudat o motivat?

Potser l'exemple que els hi poso als meus alumnes quan començo l'assignatura. Els dic: “abans ve una pujada difícil, amb una caminata exigent, que és tota l'assignatura, però quan arribem al final de l'assignatura haurem fet el pic. I tindrem molt bones vistes. I aleshores jo crec que tots valorarem molt positivament haver fet l'esforç”. Jo sempre penso, per als meus alumnes, tant de bo les vistes compensin. Potser jo això ho hagués necessitat, perquè em semblava molt difícil, molt difícil, inabordable. No hi havia prou hores per estudiar-ho tot. I ningú em va dir mai que al final tindria bones vistes. El professorat entrava a classe, escrivia a la pissarra, s'explicava (com sempre, uns fantàsticament bé, els altres, feien el que podien) i tu havies d'estudiar amb els llibres, i era un esforç titànic. I ningú em va dir mai “al final valdrà la pena”. I per això jo ho faig amb els meus estudiants. M’agrada dir que sense esforç no hi ha la recompensa, però és que, la recompensa es maca, és que al final, és genial! Ja ho veureu.


Imatge: Sabalisck, Nanci & Guzmán-Afonso, Candelaria & González-Silgo, C. & Torres, M. & Pasán, Jorge & del-Castillo, J. & Ramos-Hernández, D. & Hernández-Suárez, A. & Mestres, Lourdes. (2017). Structures and thermal stability of the α-LiNH 4 SO 4 polytypes doped with Er 3+ and Yb 3+. Acta Crystallographica Section B Structural Science, Crystal Engineering and Materials. 73. 122-133

« Dra. Assumpta Parreño

Dra. Francesca Figueras »

Comparteix...

icon