Dra. Sònia Estradé Albiol

Què et va motivar a entrar en una carrera científica?

No ho sé, realment no ho sé. Crec que em va semblar interessant, i em va semblar un repte. Se’m donaven bé les matemàtiques i la física. De fet vaig estar dubtant durant molt de temps entre física i filosofia —tinc gran amor per la filosofia, però al final, vaig acabar anant a aquella cosa que feien de les Olimpíades de Física i m’ho vaig passar molt bé, sobretot perquè hi va haver molta festa. I dins del meu cap es van com unir les dues coses i, llavors, vaig decidir fer Física.

I com vas decidir que el que volies fer era física més aplicada, nanociència?

A veure, jo vaig acabar la carrera en una altra època —realment en una altra era— en la qual hi havia bastants diners per a la recerca. Aleshores em vaig trobar que vaig acabar la carrera i tenia diferents ofertes de doctorats finançats, no perquè jo fos ‘superextraordinària’ sinó perquè, com us dic, era una altra era, un altre moment. I vaig decidir agafar allò que estava més relacionat amb les assignatures de la carrera que més m’havien agradat, que eren Quàntica, Òptica i Estat Sòlid. I el que més s’hi assemblava era justament això, la caracterització a la nano-escala, que fa servir fenòmens quàntics per caracteritzar d’una manera que no es òptica amb fotons però que és una òptica anàloga amb electrons; i el que es caracteritza són mostres d’estat sòlid. Llavors tenia aquesta triangulació de les tres parts de la carrera que més m’havien agradat.

Has dit que vas escollir la carrera com un repte. Ha acabat sent-ho?

És un repte, és un repte. Jo crec que el repte més gran és conviure amb la incertesa en cadascuna de les etapes. O sigui, no tant la feina al dia a dia, que és bastant guai, tot i que a vegades sí que t’estanques i penses que no serveixes per a res. Però a vegades et surten les coses i et penses que ets la reina del mambo. O sigui, té aquestes pujades i baixades, però jo crec que el més difícil és això: saber conviure amb la incertesa de què és el que passarà en la següent etapa.

Quins són els teus referents tant a nivell d’investigació com a nivell de temes de gènere, feminisme i filosofia?

Per mi qui és un referent —i és com molt emotiu ara, va morir fa molt poc— és l’Albert Cornet. Sí, si hem de posar un referent en física posem l’Albert Cornet. I després, en la intersecció entre física i gènere, una autora —bé, he interaccionat amb ella, realment, tot i que no la conec, hi he interaccionat com a fan— és l’Evelyn Fox Keller, que té l’article de l’Anomalia d’una dona en la física. És un article que per mi va ser molt important. Quan era jove tenia la meva militància feminista per una banda i la meva tasca en física per una altra, i em costava integrar les dues coses i encaixar-les. I trobar aquestes pioneres, que van tenir una mirada feminista sobre la física, va ser important.

En aquesta línia, quan vas estudiar a la UB, no hi havia cap associació feminista, no?

No.

Hi havia alguna altra mena d’agrupació similar?

No, no... hi havia l’assemblea, òbviament.

I amb perspectiva de gènere no hi havia res?

No, ni tan sols des del punt de vista institucional. Això va venir amb una llei que crec que deu ser del 2012, aproximadament, que és quan va haver-hi la obligatorietat que les universitats tinguessin una Unitat d’Igualtat. [Aquesta llei es troba en la constitució de la Comissió d’Igualtat de la Universitat de Barcelona, data del el 8 de març de 2007, en compliment de l’article 14 de la Llei 3/2007, LOI]. I a partir d’aquí es van fer també les comissions d’igualtat de centre, que és una cosa bastant única de la UB, que té aquesta estructura desplegada pels centres de comissions d’igualtat —també perquè la UB és enorme—. Però això és relativament recent, sí.

Vas ser membre fundadora de l’Assemblea Feminista. Com es va formar?

Bé, bàsicament, qui va tenir la idea política de muntar això va ser la Dolo Pulido, però he de dir que a la primera reunió l’única persona del PDI que hi va anar vaig ser jo. La idea era muntar la vaga feminista del 8 de març del 2018. I el personal de la UB vam decidir que ens mobilitzaríem per muntar aquella vaga i per a tenir una incidència política feminista sobre la institució. La Dolo Pulido, que és PAS al rectorat, —és una de les persones que està, per exemple, darrere de les manifestacions del 8 de març a Barcelona— tenia molt clara la idea de com podíem tenir un impacte. I res, ens vam organitzar bastanta gent i, després, vam veure que d’alguna manera podíem hackejar també els espais institucionals.

I doncs, ens vam presentar al Claustre i a Consell de Govern, que son les estructures més oficials i que funcionen amb un marc mental molt clàssic. Aleshores ens vam infiltrar allà i allà estem, allà estem. Ara mateix soc representant de l’Assemblea Feminista al Consell de Govern de la UB.

I diries que estàs contenta amb l’activitat feminista que es dona a la UB?

En quin sentit?

A nivell d’organització, de participació...

A veure, realment estic molt contenta —tot i que hi tinc zero mèrit— del fet que hi hagi un grup feminista d’estudiantat a la facultat. Dona esperança i alegria, no? També he de dir que a la Unitat d’Igualtat hi ha gent que saben molt el que es fa, que tenen moltes ganes de treballar i fan les coses molt bé. En aquest sentit estic contenta. Però és veritat que això és contingent a les persones que hi hagi en cada moment en aquella posició. Perquè tampoc és que tinguin molt de pressupost ni que tinguin molt de leverage institucional. Depèn una mica de l’empenta de la persona que hi hagi... sí.

Sobre els percentatge de dones/homes a la facultat, tant en estudiantat com a docència, ens podries fer el recorregut de com han anat canviant al llarg de la teva trajectòria?

Tinc una amiga, la Bea Cantero, que està dirigint una tesi d’una exestudiant de la facultat, la Gemma Viscasillas, que està estudiant justament això, els números. I hi ha algunes coses que criden bastant l’atenció: bàsicament no ens movem de números, sempre estem més o menys igual, estem superestancades. Som, bé, un 28%, aproximadament, de dones entre l’estudiantat.

Pel que fa al PDI... doncs, és un desastre. Bé, va una mica per barris, però és un desastre total. 5% en física teòrica, o 7% en electrònica!

I això, a l’hora de decidir fer una carrera científica, va afectar en la teva decisió?

És una pregunta complicada, eh. O sigui, sabeu allò que us deia que m’ha costat encaixar-ho? Doncs m’ha costat encaixar-ho. I jo he estat en reunions de 25 persones on era l’única dona o he estat fent classes de grups de pràctiques on eren tots nois i com que no ho veia... has d’aprendre a mirar-te la realitat d’una certa manera, perquè quan entres agafes la cultura del lloc, les maneres de fer i el discurs de la realitat de l’entorn. Aleshores, bé, fins i tot venint de ser una persona militant feminista, t’has de desconstruir com a persona que està en Física.

En aquest últim semestre has organitzat la nova assignatura de Gènere, Ciència i Tecnologia al Grau de Física. Què et va portar a dir ‘necessitem aquesta assignatura’ i a voler-la organitzar?

A veure, necessitem aquesta assignatura. En realitat, necessitaríem que fos obligatòria, pel que us deia: perquè tenim una aculturació en Física, especialment, però també en carreres afins, que ens porta a un model que només beneficia a un tipus concret de persona. I crec que està bé no assumir aquest model d’una manera acrítica i alhora, fins i tot si el volem assumir i si volem seguir amb el tipus de narrativa que se’ns ofereix, poder-la contextualitzar, no?

Perquè una cosa que trobo que passa molt en la praxis, és que tots els a priori epistemològics amb què fem les coses estan donats per sabuts; però en cap moment ens els donen d’una manera explícita ni ens preguntem si estem còmodes amb aquestes coordenades epistemològiques en les quals ens movem. Aleshores, crec que és important saber que no hi ha una única manera de fer les coses, i que la manera en què fem les coses no és neutre, ni és òbvia, ni és una cosa que no puguem qüestionar.

I ha estat difícil incloure l’assignatura en el programa, els òrgans oficials ho han facilitat?

O sigui, no soc una persona a qui li espanti el conflicte, però he de dir que en aquest tema he tingut bastants conflictes...

Com ha estat impartir-la aquest semestre? I la recepció de l’estudiantat? Com ha estat el percentatge a nivell de gènere?

Hi havia bastants nois, en realitat, estava bastant equilibrat. Potser hi havia més gent racialitzada que en el comú de les assignatures, cosa que crida bastant l’atenció perquè normalment no en veiem gaire, de gent racialitzada. I, no sé, per mi ha estat una experiència molt bona, també per la persona amb qui he fet l’assignatura, la Míriam Comet, que és, bé, meravellosa. Tinc la sort d’estar-li dirigint la tesi i està sent una experiència boníssima. I crec que a l’assignatura s’hi ha fet un espai... el que al final ha costat, però s’hi ha fet un espai de debat i de confiança amb tothom. Tothom ha pogut aportar el seu punt de vista. Ha sigut una experiència molt bona, la veritat. Ja em puc jubilar.

Tornant a la teva recerca, quin consideres que és l’èxit que ressaltaries més de la teva carrera?

El meu èxit —que és òbviament col·lectiu, però sí que és una cosa que s’ha anat construint des de la meva tesi i amb altres tesis que he anat dirigint posteriorment— és fer caracterització química i de propietats optoelectròniques amb una espectroscòpia que ens permet fer-ho de cada columna atòmica però, alhora, fer-ho de manera tridimensional per entendre els nano-objectes. I vam ser el grup pioner en fer això. És una cosa que involucra Física Computacional bastant avançada i que té bastanta utilitat després en nanociència. I és literalment un treball en equip perquè els primers experiments que vam fer per aconseguir aquestes dades eren de 24 o 48 hores en les quals tot el grup anàvem fent torns. És una cosa que no pots fer sol. I té física, una part més de disseny experimental, una de més computacional... està just a la frontera entre la física experimental i la física més teòrica.

Tenies alguns objectius concrets a l’inici de la carrera? Els has pogut complir?

No em marcava objectius, en part per no posar-me pressió perquè no és una bona cosa. Cal anar etapa a etapa, i cada etapa et compra el bitllet per la següent. No pots planificar perquè, aleshores, les possibilitats que et deprimeixis o que t’agafi alguna cosa pel camí són més altes. Per això no vaig tenir molts objectius a llarg termini.

Sobre el teu paper com a presidenta de la Comissió d’Igualtat de la Facultat de Física, ens en podries comentar alguna cosa?

Aprofito per convidar-vos, a l’estudiantat en general, a la Comissió d’Igualtat, perquè tenim estudiantat de doctorat però no en tenim de grau ara mateix.

Què s’hi tracta? Doncs tot el que ve. En èpoques anteriors, tot el que tenia a veure amb protocol passava per les comissions de centre. Això era una part una mica dura del càrrec. Ara no, ara està centralitzat. També hi ha un telèfon del protocol d’Igualtat: +34 690 052 987. Crec que és important que tothom el tingui a mà.

I, què més fem? Doncs organitzem els actes del 8 de març. Aquest any, mira, primícia: serà el 13 de març a les 13:45h, després de classe vindrà la Barbara Biglia, que és una investigadora en Gènere, i ens parlarà de perspectiva de gènere en la ciència. També participem en la Unitat d’Igualtat de la UB. Estem en diferents grups de treball. Jo ara mateix estic en el grup de seguiment del III Pla d’igualtat, en el grup de treball LGBTI+ i en un grup per intentar demanar projectes i que ens donin ‘pasta’. I, després, en l’11 de febrer, com a Comissió d’Igualtat, no hi participem directament perquè normalment són els instituts de recerca els que s’auto-organitzen, però sí que els donem suport. O sigui, fem ‘festejos’, agafem les ‘desgràcies’, que diem, i fem feina amb la Unitat d’Igualtat, bàsicament.

I com compararies el que es fa a Catalunya o Espanya amb l’estranger, en temes de gènere?

Jo crec que no hi ha Catalunya i Espanya, i l’estranger. Jo crec que hi ha com illes de gent. Hi ha gent, hi ha iniciatives, hi ha coses... però no crec que hi hagi una... O sigui, Europa sí que té una certa voluntat política de què hi hagi una acció coordinada per integrar més dones en Física. Crec que això també és el cas a Canadà, Estats Units, Austràlia... Però per la implementació de les polítiques, tampoc hi ha una sanció important al respecte. Sí que hi ha llocs on hi ha incentius.

Per exemple, a Anglaterra hi ha el programa Athena que dona ‘pasta’ extra als instituts i grups de recerca si hi implementen una bona política de gènere. Això jo crec que és una bona pràctica. Però en general és el que us deia, com que no hi ha sancions, el que passa localment depèn una mica de qui hi ha a on.

Quin contacte hi ha amb altres organitzacions a altres llocs? Quan dius que hi ha una coordinació vols dir que contactes amb altres universitats a escala internacional?

Sí, sí que s’opera a diferents nivells. Per exemple, la UB està en diferents xarxes d’universitats on sí que hi ha una component de polítiques d’igualtat i de gènere. Després, també hi ha diferents xarxes que s’han fet al voltant de projectes europeus, en concret de la intersecció entre perspectiva de gènere i Física. Tenim una col·laboració, per exemple, entre la Universitat i una de Berlin (la Universitat Lliure). També teníem col·laboració amb dues universitats de Regne Unit, que, bé, ara amb tot el tema del Brexit hi tenim menys col·laboració. I, també, amb dues universitats de Suècia: amb Uppsala i amb Estocolm.

Has comentat que hi havia un percentatge major de gent racialitzada a l’assignatura de Gènere respecte d’altres i que treballes en grups LGBTIQA+.

El feminisme que es dona a la UB, creus que s’hauria de dirigir cap a un feminisme més transversal? Es tracta suficient aquest tema en els diferents grups feministes de la facultat?

Aquí hi ha dos temes. Hi ha un tema d’interseccionalitat, que està clar que s’ha d’incorporar. No pots fer un feminisme que sigui només de les senyores cis blanques de classe alta perquè aleshores estàs reproduint una mica les opressions que tu mateixa estàs intentant treure’t del damunt. Però una altra cosa és que les senyores feministes ho haguem d’arreglar tot, que tampoc és plan. I aquesta és una guerra que sí que tenim a vegades a nivell institucional. Que és com: ‘ah, d’acord, voleu fer coses de feminisme?, doncs us posarem també les polítiques d'accessibilitat, les antiracistes, etc.’. I això jo crec que és un error, perquè es perd l’especificitat i la potència del que són les accions feministes.

Quin missatge donaries a les estudiants que entren a la carrera?

Donaré un consell molt peculiar. La pregunta és típica, però la resposta serà rara: infiltreu-vos al sistema però no deixeu que el sistema s’infiltri en vosaltres.

I a tu mateixa quan eres més jove o quan vas entrar a la carrera?

Em diria: anirà bé, sorprenentment anirà bé la cosa. Això és una cosa que només es pot saber a posteriori. És el que us deia abans, que a cada etapa has de tenir una mica de sort per continuar. És bastant estressant. Que no us ho dic per desanimar-vos.

Hauries fet alguna cosa diferent en la teva carrera laboral/acadèmica?

No, crec que no, crec que no. Crec que hagués fet les classes molt diferents al principi, però penso que això tothom, no? Sí, crec que és una cosa on sí que noto, que no em sento especialment satisfeta de com vaig començar a fer les classes. Perquè entenc que la gent a Física ve buscant un repte i que has d’explicar coses complicades i tal, però l’objectiu no és demostrar ho guai que ets i lo mucho que sabes y lo lista que eres, sinó que la gent aprengui. Això els primers 2-3 anys crec que no ho vaig acabar de pillar. Però, bé, això és de les úniques coses, crec, de les qual em PENEDEIXO, així, en majúscules.

Això suposem que serviria com a recomanació que voldries donar a altres membres del professorat. Hi voldries afegir algun consell més?

Bé, tampoc soc ningú per dir a altres ‘profes’ com fer les coses ni tampoc a altres investigadors/es. No em veig en condicions d’anar donant consells.

La conciliació familiar, és un tema que hagis viscut de prop? Com es porta aquí, a la facultat?

Estaria molt bé que poguéssim implementar polítiques més decidides. Sí que hi ha una certa voluntat ara de muntar sales de cures, no només per l’alletament, sinó també per a gent que s’hagi de medicar o que necessiti parar una estona. Per posar una mica més la vida al centre, especialment en la universitat, en aquesta facultat.

Com posar una guarderia a la universitat.

Sí clar, això forma part d’aquesta idea. També abandonar una mica el discurs, que la conciliació ve a ser una manera de facilitar que les senyores tinguin doble jornada. Això és un tema a evitar. Naturalitzar això i donar facilitats perquè passi... potser no és tan bona idea, trobo. Potser hauríem de començar a desmuntar algunes coses enlloc de posar parches per facilitar que les dones ho facin tot a tot arreu.

Ens podries parlar sobre la teva activitat com a presidenta de l’AMIT-CAT (Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues a Catalunya)?

Sí, ahir vam tenir el congrés anual, que va ser el Congrés de Dones en Nanociència i Nanotecnologia. Vam tenir 80 dones, de les quals 30 van presentar xerrades. Els resultats en nanociència i nanotecnologia van ser... bé va ser un congrés d’un nivellaç màxim. Va anar superbé. I la veritat és que estic supercontenta ara, estic amb el subidón d’ahir.

Quina és la idea rere aquests congressos temàtics de dones? Doncs facilitar una mica les xarxes de col·laboració i el saber què estan fent les companyes en camps similars. El primer congrés va ser generalista de Dones en Ciència — i a més, va ser online perquè va ser l’any de la pandèmia. L’any passat va ser de Dones en Enginyeria. Aquest any ha estat de Dones en Nanociència i Nanotecnologia. I l’any que ve farem medicina o alguna subdisciplina d’això. Perquè a l’AMIT-CAT tenim més o menys un terç d’associades que venen de Física, Enginyeria... més d’aquesta banda; un terç que venen més de Medicina i temes de biologia; i un terç de Ciències Socials i Humanitats. Doncs, per equilibrar una mica també.

I l’altra cosa que fem és que donem un premi a treballs de Batxillerat sobre dones i ciència, i el nivell és bastant impressionant. A veure, és una tasca com de retorn a la societat, que està bé. Després, fem activitats de mentoring, que les comencem aquest any. Que el mentoring també és un tema del qual en podem parlar. I, què més? Doncs estem en aquesta xarxa de diferents nodes locals, que estem en tot l’estat, estem bastant coordinades, podem fer una mica de lobby per canviar algunes coses de política de recerca...

I torno al tema del mentoring, que és el que us deia: "entra al sistema però no deixis que el sistema entri en tu". Que, a vegades, el mentoring té aquesta cosa de “adapta’t a com es fan les coses, a la norma de las cosas se hacen así i, individualment, tu sobreviu adaptant-te a aquests codis”. Això està bé perquè et permet entrar-hi, però crec que a vegades li falta una mica de perspectiva crítica a la manera en què es fa el mentoring. O a vegades li en falta en general al feminisme liberal, que crec que està molt orientat a solucions individuals, i no tothom està situat amb les mateixes eines per tenir accés a aquestes solucions.

El 2020 vas rebre la menció María Encarna Sanahuja Yll a l'excel·lència en la inclusió de la perspectiva de gènere en la pràctica docent. Què va significar per tu?

Bé, va significar, per començar, dinerillo per fer recerca en Gènere, cosa que està molt bé. I també un reconeixement i un recolzament per la tasca. També un lloc des del qual parlar a la institució amb una mica més de pes. De tota manera, això dels premis... jo crec que tinc col·legues que potser s’ho mereixien més, però és així, és una mica una loteria.

I la María Encarna Sanahuja era una professora de la UB, una pionera del feminisme.

Sobre la qüestió del gènere en la ciència, com preveus que evolucioni en el futur? Veus possible el canvi?

És una pregunta que, realment, necessitaria descarregar tota l’assignatura [de Gènere, Ciència i Tecnologia] per contextualitzar-la. A l’assignatura us parlava molt de [Pierre] Bourdieu i de l’habitus i tal. Clar, mentre estiguem en una societat on a la masculinitat se li doni aquest estatus de noblesa i de cosa que està per sobre, i la Física segueixi mantenint també aquest estatus de noblesa i de cosa que està per sobre, segurament seguirem amb una escassetat de dones. Estaria molt bé que poguéssim tenir unes quantes generacions de dones que no tinguessin interioritzada aquesta superioritat, aquesta supremacia masculina. Estaria molt bé. Potser aquest és el camí. I els senyors, que s’adaptin també, que se la treguin. És important. Per a les noies, en concret, estaria bé que tota aquesta part d’estructura, de veure el món, es desmuntés una mica.

Vols comentar també alguna cosa sobre la militància LGBTIQA+?

Doncs, també estic en una associació —aprofito per fer propaganda—, que es diu PRISMA, que és una associació estatal —tampoc som tanta gent si vas a mirar al conjunt de l’Estat— de gent LGBTIQA+ que ens dediquem a ciència i tecnologia.

I vam fer, no fa gaire, un congrés aquí, a la UB. Vam desplegar la bandera arcoíris més gran a l’edifici històric amb diners del premi [M. Encarna Sanahuja Yll]. I, bé, està bé, també com a interseccionalitat. A veure, he de dir que moltes vegades també estic en espais mixtes LGBTIQA+ perquè... va, ho diré: lo gay no quita lo machirulo. S’hi ha d’estar allà ‘picant pedra’. Però també tinc companys que són meravellosos, a PRISMA.

I alguna última cosa més de temes de ciència?

De temes de ciència... Què voldria que sortís aquí? Doncs que sempre tenim TFGs. Sobretot en temes de programació, de Big Data aplicat a espectroscòpies, a desenvolupar eines computacionals per Física de l’Estat Sòlid, bàsicament. I si no, d’altres més experimentals, de realment anar a un microscopi electrònic i mirar-se una mostra. Que fem coses xules. I que ara ens ve instrumentació nova, ens venen joguines cares. Ens posem més o menys al nivell internacional pel que fa a instrumentació. I que és divertit, realment trobo que és una àrea de la física que és molt divertida: tota aquesta part d’estat sòlid i d’entendre quins àtoms tens i com estan posats. Que al final, mirant les propietats funcionals, després les podem fer servir per ‘N’ coses.

Jo treballo amb la Francesca Peiró. I res, que som un grup bastant maquet, sincerament. La gent està bastant a gust al nostre grup. Estic pescant, sense cap mena de vergonya. I els nostres col·laboradors i col·laboradores també tenim aquesta voluntat que també sigui gent que ens cau bé, apart que són supercracs.