Dra. Mercè Deumal i Solé

Com et presentaries a tu mateixa, en les teves paraules?

Tenim moltes vessants, nosaltres. Tenim la vessant de fer docència, que és pel que ens paguen i que ens agrada. A mi m’agrada fer docència, el que no m’agrada és corregir exàmens, això realment ho odio, però ensenyar sí que m’agrada. Està la vessant de fer recerca, i és que realment qui està fent docència a la universitat és perquè el que vol fer majoritàriament és recerca; la universitat és dels pocs llocs on pots desenvolupar aquesta tasca. Després tenim una vessant de coordinació, d’assignatures, o de màsters, o de doctorats –que treu molt de temps, que et permet conèixer a alumnes que ja treballen més en el camp de la nostra recerca o del nostre àmbit– i després hi ha un altra vessant més de gestió, que és també una mica fer coses pel departament, o fer coses pel grau, que és molt time-consuming, com dic jo, poc rewarding, però que és necessària. I, a banda d’això, tenim una vida personal amb les nostres famílies: els nostres fills, els nostres pares, els nostres amics... i llavors som un ‘matxambrat’ de tot.

Com em defineixo? Em defineixo així. Una mica un ‘matxambrat’ de totes les meves diferents facetes. I que soc la Mercè, sempre he estat la Mercè i per molts anys!

Tot això és un món que nosaltres com a alumnes a l’aula no sempre veiem. Com us organitzeu perquè tot això quadri? Per a que encaixi tot això en dies de 24h?

Vas apagant focs moltes vegades, vas apagant focs. El que és més urgent és on acabes dedicant el teu temps més immediat. Aprens a aprofitar molt bé el temps, a treballar en paral·lel, a delegar, a fer que la resta prengui també responsabilitats, i aprens a dirigir. Aprens moltes coses. Però això és la vida, no? És un entrenament constant. I quan penses que ja has arribat al límit, dius: “si encara puc fer una miqueta més”.

Anant una mica cap al passat, què diries que és el que et va motivar per fer aquesta carrera?

A fer la llicenciatura de química jo crec que, en el que abans era el BUP i el COU, la química se’m donava bé i... la veritat és que crec que, a menys que tinguis una vocació molt clara, acabes triant una mica per eliminació. Descartes les que no, i t’acabes quedant amb la que dius ‘a mi no em desagrada’.

Quan havia de començar, clar, Química la pots fer a la UB, o a la UAB, o a Químics de Sarrià [l’Institut Químic de Sarrià] – jo tenia un cosí que anava a Químics de Sarrià – i a casa deien “i per què no ho fas a Químics de Sarrià?”. Vaig anar a preguntar al meu professor de COU, i em va dir “tu a la pública, a la UB” i jo cap a la Universitat de Barcelona. Sovint penses en les opcions que tries, i si hagués anat a Químics de Sarrià, allà no tenien Química Física, imagina’t: el que realment m’agrada i no ho hagués pogut fer. I, després, un cop ja aquí, bé, hi havia camps que realment ja veies que no t’agradaven. En canvi, això d’haver de pensar, d’haver de raonar, no només d’haver “d’empollar”, sinó també d’interrelacionar moltes coses i fer-te preguntes... sempre m’ha agradat, i vaig acabar anant a petar a Química Física. A l’especialitat -perquè abans eren 5 anys i en els dos últims feies com a especialitat assignatures com les que serien ara les optatives però que eren anuals- vaig tenir com a professor al Juan Novoa, que s’encarregava dels programes d’Erasmus amb el King’s College, i vaig acabar anant allà a fer el que seria entre cometes “el màster”, que és la tesina que fèiem nosaltres. Allà vaig acabar fent una cosa completament diferent del que faig aquí, era fotoquímica: estudiar fotoquímica, estats excitats. He de dir que em vaig enamorar del grup de recerca aquell, i aleshores es va oferir la possibilitat de fer el doctorat amb el Novoa, i... és que una cosa va encadenant amb l’altra, des de llavors fins ara he anat encadenant... després de fer el doctorat, vaig tornar a anar amb el Mike Robb a fer el post-doc allà. Durant dos anys vaig treballar molt, però m’ho vaig passar molt bé, llavors vaig tornar cap aquí, vaig tenir sort i vaig tenir un [contracte] Ramón y Cajal, va ser la primera convocatòria. Després de la Ramón y Cajal es van començar a obrir les posicions d’agregat, i després... bé, ja està, ara ja fins aquí.

Hi ha "un cert moment" on sí que saps el que t’agrada. Ara, si hi arribaràs o no hi arribaràs, això depèn molt de convocatòries, depèn molt de notes, de com t’avaluen, depèn molt del projecte que vas a fer, de la gent amb qui vas a treballar. Soc afortunada? En aquest sentit soc afortunada. He estat en el lloc adequat en el moment oportú? M’ho he ‘currat’? He anat fent... És ben cert també que hi ha moments en els quals t’acabes plantejant: "bé, jo ja tinc els anys que tinc i, si no surt res, me’n vaig on sigui, perquè no pot ser això", però és que ara és el mateix. Hi ha gent molt capaç, molt apte, molt bona, que està també en condicions de inestabilitat, perquè tens contractes de tres anys, de cinc anys i dius "bé, després tindré continuïtat?" T'arrisques, no? Fas una aposta i, si surt bé, surt bé... I, si no, acabes fent una altra cosa.

Hi ha moments on t’hagis plantejat deixar-ho?

I tant! Moltes vegades, perquè no és fàcil. A la Universitat li costa crear places. Perquè no hi ha diners, i perquè li va molt bé que hi hagi una gran temporalitat, també. Estic parlant dels professors associats, perquè són més econòmics. I bé, si enganxes un període en què es van creant places, perfecte. Si enganxes un període en què no se’n creen, llavors t’has d’acabar plantejant fer una altra cosa. Però bé, a mi em va anar bé.

Llavors, vas continuar en la investigació després de fer la tesina perquè et va agradar el tema, o...?

Sí, sí, sí. Quan arribes i treballes amb un grup de recerca, amb un cap de grup que tira i que et sap motivar, doncs, costa molt poc treballar a gust quan s’està a gust. I quan tens un repte, per fer una interpretació, per racionalitzar alguna cosa, és molt xulo. Són moltes hores, és molt treball, però hi ha retorn. Ara ja és diferent, ara dedico més el temps als dubtes dels estudiants de doctorat, o de màster o de treballs finals de màster – als TFGs és diferent, es tracta de fer un exercici més acadèmic, que s’aprengui molt, però la recerca als TFGs és o hauria de ser secundària.

I, clar, és això, ara faig una miqueta més part de direcció que part d’execució, i això a vegades es troba a faltar, investigar com abans. Però no hi ha prou hores: no arribes a tot arreu, i per tant has de delegar. És el que deia, que s’ha d’aprendre a delegar en algun moment donat, i a confiar en què, qui fa els càlculs, els fa bé. Que si no, passa el que passa. Llavors, un cop estàs en aquest ‘mundillo’, és molt fàcil tenir ganes de continuar. Per això vas allargant, vas allargant, vas allargant... perquè agrada, enganxa. Enganxa molt.

Clar, però a vegades intentes visualitzar una mica el futur, i no sempre el veus tan clar.

No, no sempre el veus, per això és el que dic que hi ha moments en que dius "bé, aquí ho deixo, ja n’hi ha prou, he allargat massa". Però si et surt bé la jugada pots continuar gaudint del que fas durant la teva vida laboral. Llavors, és ben bé que t’hi has d’arriscar una mica i si no ho veus clar, ho deixes i ja està. Això sempre es pot deixar.

Tenies algun objectiu quan vas començar, que diguessis al principi “vull arribar aquí” o “vull fer això” que després canviessis o no complissis?

Jo no crec que tingués un objectiu, de “he d’arribar a ser...”. No, no. Tu vas fent, vas treballant, a mesura que vas avançant i et vas fent més sènior , clar, tu interacciones amb el teu entorn. Anem a congressos, anem a reunions, i la gent, ens coneixem. Ja no només a nivell de l’especialitat que fem cadascú, sinó també a nivell de les universitats, a nivell català, etc. Tots ens coneixem una mica i tots sabem amb qui pots comptar per si has d’organitzar alguna cosa. Qui es comprometrà, en qui pots confiar... tu vas fent, i vas rebent un cert reconeixement – que pot ser de molts tipus, no només de tipus de recerca, sinó també més personal, la qual cosa pot ser molt agradable, a mi m’omple també. Evidentment, no serè una premi Nobel, ni molt menys!, però és que tampoc era la meva fita. La meva fita jo crec que sempre ha estat fer el millor possible el que faig. Moltes vegades em dic: “el dia en què no vulguis que algun alumne entengui el que estàs explicant, agafa’t la jubilació, Mercè”. Perquè no és el meu tarannà, el meu tarannà és intentar que allò que estic explicant arribi a tots els alumnes. I a vegades ho aconsegueixes, a vegades no ho aconsegueixes, però el moment en què jo digui “tant m’és”, aquell moment és per jubilar-me, perquè no soc jo. Crec que el meu objectiu sempre ha estat aquest. Treballar, sense ‘matxacar’ a ningú, sense trepitjar a ningú, i fent que el meu entorn treballi a gust. Perquè, a mi, això és el que m’agrada.

I objectius no tan acadèmics, més personals, en tenies?

Bé, d’això més o menys també estic molt contenta. A nivell personal, bé, aquí o a Londres he fet molts bons amics. Ara ja fa molts anys que hi vaig anar, però encara ens reunim. Encara els vaig a visitar, i aconsegueixo quedar amb tota la colla... i amb els que vam estudiar química encara fem caps de setmana junts, som els Pyrex . També tinc tres nanos, tres fills, i bé, evidentment, com que tens família gran ara no pots fer un mega-viatge a l’altra punta del món. Com a contrapartida, com tenim free accomodation a Londres, la ciutat ja se la coneixen bé que no vegis. A mi m’agrada cuidar els amics, i, si cuides bé els amics, ells et cuiden molt bé a tu. A nivell personal no em puc queixar, no.

És un gran tema, no, com a dona investigadora, el moment en què et planteges “vull deixar d’anar d’aquí cap allà i em vull establir”?

Això sí que ho tenia clar. Em van oferir la possibilitat de quedar-me treballant on feia el postdoc. Ara bé, sí que tenia clar que jo volia tornar a casa. Al King's no hagués hagut de patir gens perquè allà tenia finançament. Però "el venir aquí" sí que era una fita. Això sí que ho tenia clar. I un cop aquí, doncs bé, s'ha anat fent el que s'ha pogut. Fer estades fora?, cap problema! M’agrada, però... quedar-m’hi a viure? No. És que aquí es viu molt bé, s’hi viu molt bé.

Els meus nanos a vegades m’ho diuen, “jo me n’aniré a viure fora”, i jo els dic, “d’acord, d’acord, ves-hi, ves-hi”, ja trobaràs a faltar el sol, el bon menjar a un preu raonable, trobaràs a faltar la cerveseta quan fa aquell ‘solete’ tan maco, o anar a la platja o a la muntanya en un no-res... es viu bé aquí. I s’hi pot treballar bé.

Canviant de tema, ara que veus a la nova gent que entra o acaba el grau i té els seus interessos... què els diries?

Mira, jo el que li diria a qualsevol persona és que no es quedi amb les ganes de fer allò que li agradaria fer. Sou joves, us podeu equivocar. Ja rectificareu, si us heu equivocat, si comenceu a fer alguna cosa de recerca i després no us agrada, ja fareu una altra cosa. Però quedar-se amb les ganes de fer alguna cosa perquè potser no té sortida laboral, no, això no, perquè llavors us quedarà la pregunta “i si...?”. El “i si” aquest, és dolentíssim. Dolentíssim. Per tant, si hi ha alguna cosa que us motiva, el que s’ha de fer és provar-la per veure si realment us motiva. Ja canviareu. És el mateix que si aneu a treballar en una empresa. Si no és el que us agrada, què?, heu de quedar-vos-hi tota la vida? No, buscareu un altre lloc. Aquí és el mateix. Jo el que recomano és no quedar-se amb aquest ric-ric de no haver-ho intentat. I ets tu qui ha de decidir. Deixa els pares que diguin el que vulguin, deixa la parella que digui, però ets tu qui ha de prendre la decisió. Sí que hi ha moltes coses al teu voltant que has de tenir en compte, però les has de tenir en compte tu. Et pots deixar orientar, però la decisió final ha de ser teva.

I concretament, a les noves noies que comencen o acaben la carrera, com les aconsellaries tenint en compte les traves amb què es poden trobar?

Jo durant la meva llicenciatura, en la meva vida laboral i professional, no he sigut conscient d’haver tingut mai traves pel fet de ser dona. Les traves que he tingut han sigut quan he tingut els meus fills, perquè llavors t’estàs un període ‘x’ on pel que fa al treball que pots fer, la teva productivitat cau en picat. Productivitat en recerca, la docència l’has de fer sí o sí.

Aquesta és l’única trava que he vist. I bé, cada vegada menys, perquè els pares també s’involucren en l’educació i en els fills. Ara bé, si hi ha una família més tradicional, doncs la dona és la que acaba amb aquest rol. Però llavors ja és un model de família que tu, com a dona, decideixes. En el nostre cas era molt 50-50. Els dos vàrem baixar la productivitat que no vegis.

És molt difícil la conciliació laboral i familiar, és difícil. Tots fem mans i mànigues. I quan els fills ja es van fent grans, llavors tornes a respirar i tornes a sortir d’aquell pou on has entrat durant ‘x’ anys. Jo ja gairebé he sortit del pou.

Aquesta és l’única trava que he viscut com a tal. La resta? La veritat és que la Universitat és dels llocs, un d’aquests oasis, on no hi ha distinció de sou per ser dona o home, on se’t valora pels teus mèrits, pel que vivim una miqueta en una bombolla. No és el món ideal, perquè evidentment hi ha d'altres "inconvenients", com a tot arreu, no? Però jo no m’he sentit travada pel fet de ser dona.

Està molt bé sentir això.

Sí... no ho sé. Tinc caràcter. Sí, tinc caràcter. No em deixo apoquinar tampoc. Que això ajuda? Suposo que ajuda. No ho sé. Quan parles amb algú de recerca, amb algun pope o no pope, pots quedar-te com més cohibit o menys cohibit. Jo quan estic una mica cohibida em dona per riure. El riure ajuda, així, com a mínim, em veuen “simpàtica”. Si sabessis lo nerviosa que estic...

Ara més seriosament, crec que és una miqueta com tu també afrontes tot el que et vas trobant. Si tens més caràcter o més empenta, o si la teva manera de ser és no donar-te per vençuda – jo veia que sortia el tren quan estudiava i corria per agafar-lo, un altre diria “ja vindrà el següent” –, això ajuda. O he tingut molta sort, o la sort se la busca cadascú també una miqueta. Fent una mica de balanç: quan estava estudiant, ningú tampoc es va ficar amb mi per ser dona, però, és clar!, com era QF i érem poquets, només hagués faltat això! Sí que hi havia algun professor una mica raret, però ho era amb tothom... així, que no, no m’he sentit mai així.

Potser la química és just una branca bastant 50-50 en taxes d’homes i dones, pel què ens podem trobar en aquesta bombolla que dius... però a física, per exemple, no és el cas.

Bé, això del "tant per cent" passa en la vida quotidiana... com a dona, o com a noia, per exemple, jugar a la consola, a mi no m’ha dit mai res. A la meva filla tampoc, però els meus dos nanos, no hi estan enganxats, però hi juguen. Jo crec que deu ser alguna cosa en la nostra manera de ser, que ho veus “una mica una pèrdua de temps”. No ho sé, és el diferent sentit comú que tenim uns o altres. De fet, soc química física, així que no és que la física no m'agradi, però vaig estudiar química. Hi ha graus que, pel fet que sigui, atrauen més als homes, i graus que, pel què sigui, atrauen més a les dones. A enginyeria electrònica, al començament també eren, no sé, 2-3 noies i la resta nois. No sé perquè passa, però passa.

A vegades, el que penso, és que se li dona massa voltes a això. Per exemple, aquí al departament som poques professores, però jo amb els meus companys mai he tingut cap problema, tampoc. Que hi hagi un percentatge molt elevat d’homes, o molt petit de dones, no vol dir que hi hagi d’haver una cultura incòmode, aquí tots som iguals. També pot venir de casa. La manera que t’han educat pot fer que després tinguis unes actituds, i uns ideals, i uns models, que poden fer que la cosa no vagi bé. Un altre tema és el que jo li dic sempre a la meva filla: “sobretot no facis res que tu no vulguis fer”. Ja et poden dir les amigues o els amics el que sigui. Tu has de fer, ja des de casa, que els teus fills i filles prenguin les seves pròpies decisions, i, evidentment, tots ens veiem abocats a voler encaixar, però clar, per encaixar, hem de fer tot el que ens demanen? No, ja buscarem on encaixar en una altra banda.

Resumint: no trobo que, pel fet que el percentatge d’homes sigui més elevat que el de dones, les actituds hagin de ser dolentes, no ho veig. Ens trobem amb el que ens trobem, i hem d'estar preparats per saber reaccionar.